Diumenge 26 A. "Publicans i dones de mala vida".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

172. Publicans i dones de mala vida.
(Els publicans i les dones de mala vida (els "pecadors") us passen al davant cap el regne de Déu).

Nota.
El missal tradueix per “dones de mala vida” la paraula grega “porné”, que significa prostituta. Aquesta traducció, que sembla més “ben sonant”, dificulta la comprensió del pensament de Jesús. La relació de Déu amb el Poble Elegit s’expressa en termes d’aliança matrimonial. “Porné” pren el seu significat dintre el marc d'aquesta Aliança. L’expressió “dones de mala vida” se situa en un altre marc.

La sentència de Jesús és dura i radical, i va dirigida als grans sacerdots i notables del poble.
Al regne de Déu no hi ha primers ni darrers (￫Primers). Però, en el camí que hi porta, es pot estar més lluny o més a prop.

Les paraules de Jesús són realment sorprenents perquè tot faria pensar que els grans sacerdots i notables del poble eren precisament els qui, fent de guies, anaven al davant. Però, no: resulta que els verdaders “guies” són uns/unes altres.

Per veure tot l’abast d’aquesta sentència de Jesús, cal tenir en compte, una vegada més, que el regne de Déu no s’improvisa. Per entrar-hi, cal recórrer un camí, sovint llarg. Cal abandonar una manera de fer per assumir-ne una altra.

Pel simple fet de néixer, tots formem part d’algun dels regnes d’aquest món. Són regnes basats en estructures de Poder. Tots les patim i, alhora, entre tots i totes les mantenim. En som víctimes i suport.

Però també a tots és oferta la possibilitat d’iniciar un èxode. Només en la mesura que sortim de la manera de fer dels regnes d’aquest món ens acostem al regne de Déu.

Els grans sacerdots i notables del poble, per més que es creguin i diguin que pertanyen al poble Elegit, formen part estructural dels regnes d’aquest món, directament oposats al regne de Déu. Per això ells són els realment “prostituïts”.
En canvi, les persones menyspreades en els regnes d’aquest món són les més disposades a escoltar i entendre la crida del regne de Déu (

Jesús parla de publicans i de prostitutes. L’única cosa que tenen en comú és que són persones menyspreades. I és precisament aquest menyspreu rebut allò que les posa en avantatge en el camí cap al regne de Déu. De fet, com reconeix l’Evangeli, ells i elles són els qui van creure l’anunci del regne que els va fer Joan, el Precursor (Mateu 21,32).

Cal notar aquí que els publicans i prostitutes no eren pas, com a grup, gent pobre. Directament no estan inclosos en el “feliços” de les Benaurances (Mateu 5:1ss).

Els publicans eren cobradors dels impostos per als dominadors romans, i podien ser rics, molt rics. Però eren menyspreats, declarats impurs pel tracte que tenien amb els pagans i el seu diner. I eren pecadors perquè sovint abusaven del seu ofici.
Semblantment les prostitutes. Probablement ajuntaven a la riquesa d’un bon cos, uns ingressos econòmics considerables, sobretot en l’àmbit de la prostitució sagrada de Canaan. Però eren menyspreades com a impures i pecadores.

Contraposant els grans sacerdots i notables amb els publicans i les prostitutes, Jesús canvia la vinculació entre Regne de Déu i Poble Elegit. Ara el camí vers el Regne està obert a tothom, sigui del Poble que sigui. Només cal convertir-se.

Amb l’ampliació de l’Elecció, també canvia el criteri de proximitat i de pertinència al Regne: ja no depèn de la Raça o de la Religió, sinó de la resposta generosa a la oferta de Déu.

La possibilitat d’un èxode és oferta a tothom. Però, a la vegada, sense èxode no hi ha camí cap al Regne.

Això val també per a l’Església. Com a entitat particular i concreta, no s’identifica del tot amb el Regne de Déu sinó que sovint imita molts aspectes dels regnes d’aquest món. Per això li cal posar-se contínuament en situació d’èxode, més lluny o més a prop del Regne segons siguin les seves semblances i vinculacions amb els regnes d’aquest món que hagi anat superant.