3er. de Quaresma. A. "Dona".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 4,5-42).

Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús arribà a una població samaritana

que s’anomena Sicar,

prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep.

Allà hi ha el pou de Jacob.

Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar,

s’estava assegut bonament a la vora del pou.

Els deixebles havien anat al poble

a comprar provisions.

Arribà una dona samaritana,

que venia a treure aigua.

Jesús li diu: «Dóna’m aigua.»

Li diu la samaritana:

«Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi,

que sóc una dona samaritana?»

Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans.

Jesús li respongué:

«Si sabessis què vol donar-te Déu

i qui és el qui et demana que li donis aigua,

ets tu qui li hauries demanat aigua viva,

i ell te l’hauria donada.»

Ella li diu:

«Senyor, aquest pou és fondo

i no teniu res per treure aigua.

D’on la traieu, l’aigua viva?

Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou

i en bevia tant ell,

com els seus fills, com el seu bestiar.

Sou més gran vós que no pas ell?»

Jesús li respongué:

«Els qui beuen aigua d’aquesta

tornen a tenir set,

però el qui begui de la que jo li donaré,

mai més no tindrà set;

l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font

que brollarà sempre dintre d’ell

per donar-li vida eterna.»

Li diu la dona:

«Senyor, doneu-me aigua d’aquesta:

que no tingui mai més set

ni hagi de tornar mai més aquí

a treure aigua del pou.»

Ell li diu:

«Vés a cridar el teu marit i torna.»

La dona li contesta: «No en tinc, de marit.»

Li diu Jesús:

«Tens raó: n’has tingut cinc,

i l’home que ara tens no és el teu marit.

Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.»

Ella li diu:

«Senyor, veig que sou un profeta.

Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya,

però vosaltres, els jueus,

dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.»

Jesús li respongué:

«Creu-me, dona:

s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare

no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.

Vosaltres no sabeu qui adoreu;

nosaltres sí que ho sabem,

perquè la salvació ve dels jueus.

Però s’acosta l’hora,

més ben dit, és ara mateix,

que els bons adoradors adoraran el Pare

en esperit i en veritat.

Aquests són els adoradors que vol el Pare.

Déu és esperit.

Per això els qui l’adoren

han de fer-ho en esperit i en veritat.»

Li diu la dona:

«Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit.

Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.»

Ell li respon:

«El Messies sóc jo, que parlo amb tu.»

Llavors mateix arribaren els deixebles.

S’estranyaren que parlés amb una dona,

però cap d’ells no gosà preguntar-li

què volia o de què parlava amb ella.

La dona deixà estar la gerra

i se n’anà al poble a dir a la gent:

«Veniu a veure un home

que m’ha dit tot el que he fet.

No serà el Messies?»

La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.

Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo:

«Mengeu, rabí.»

Però ell els contestà:

«Jo, per menjar, tinc un altre aliment

que vosaltres no sabeu.»

Els deixebles es preguntaven entre ells:

«És que algú li ha portat menjar?»

Jesús els diu:

«El meu aliment és

fer la voluntat del qui m’ha enviat

i acomplir la seva obra.

Vosaltres dieu:

“Quatre mesos més i ja serem a la sega.”

Doncs jo us dic:

Alceu els ulls i mireu els camps:

ja són rossos, a punt de segar.

El segador ja rep la part que li toca

i recull el gra per a la vida eterna,

perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador.

En aquest cas té raó la dita

«un és el qui sembra i un altre el qui sega».

Jo us he enviat a segar

on vosaltres no havíeu treballat.

Són altres, que van treballar-hi;

vosaltres sou sobrevinguts,

en el treball que ells havien fet.»

Molts samaritans d’aquell poble

van creure en ell

per la paraula de la dona que assegurava:

«M’ha dit tot el que he fet.»

Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo,

li pregaven que es quedés amb ells.

I s’hi va quedar dos dies.

Després de sentir-lo parlar a ell mateix,

encara molts més van creure,

i deien a la dona:

«Ara ja no creiem només pel que tu deies;

nosaltres mateixos l’hem sentit,

i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»

Dona. (Creu-me, dona: s’acosta l’hora...).

L’Evangeli de Joan, en quatre ocasions, Jesús fa servir la paraula “dona” per dirigir-se a una persona femenina.

(Nota. També en el relat de la Dona adúltera. Però la majoria d’especialistes considera que aquest relat -que es llegeix el 5è. diumenge de Quaresma de l’any C- no pertany a l’Evangeli de Joan. Seria un relat independent, molt antic, que al final va “aterrar” al capítol 8:1-11 del Quart Evangeli. Però tant el llenguatge, com els conceptes, com la coherència amb el context indiquen que no hi pertany realment).

En dues d’aquestes ocasions Jesús es dirigeix a la seva mare. Tot i que el context deixa ben clar que Jesús es dirigeix a la seva mare, no li diu “mare” sinó “dona”. L’explicació d’aquest llenguatge sorprenent sembla fàcil de deduir. L’evangelista fa començar l’Obra de Jesús amb el relat de les Noces de Cana de Galilea (Joan 2:1ss). Aquestes Noces  —on Maria hi és per si mateixa, mentre que Jesús hi és com a convidat— evoquen l’Aliança de Déu amb el poble d’Israel: Déu com Espòs, Israel, com Esposa. Però “no tenen vi”. A pesar del llenguatge matrimonial, aquesta Aliança es fonamenta en la Llei, i la Llei no es simbolitza amb l’alegria del bon vi sinó amb l’obligació de les Purificacions. (Joan 2:6).
En aquestes Noces, Maria hi representa la Comunitat del Poble Elegit; és a dir: l’Esposa. Arribat Jesús, ella veu que és possible fer un pas més en la qualitat d’aquesta Aliança donat que l’Espòs (Déu) s’ha aproximat fent-se “Déu amb nosaltres”. Per això la indicació al seu fill, i la resposta d’aquest dient-li “dona”. “Dona” (en grec “gynai”) pot significar tant dona com esposa. De moment Jesús li respon que encara no ha arribat la meva hora.

Arribada l’hora de Jesús, serà la segona ocasió en què anomena “dona” a la seva mare. Estant a la creu, Jesús veu la seva mare i el deixeble que ell estimava, i diu a la mare: “Dona: aquí tens el teu fill” (Joan 19,25). És l’hora en què la vella Aliança (que aquí torna a estar representada per Maria) s’acompleix en la nova Aliança (que aquí ja fa present el deixeble que Jesús estimava) a punt de ser inaugurada.

La nova Aliança es visualitza amb Maria Magdalena que també estava al peu de la Creu. (→ Vegeu “Maria”)

Maria Magdalena busca el seu Senyor al sepulcre on havien posat el cos de Jesús, i que ella “veu” obert.  El sepulcre està en un “jardí” o “hort”, que evoca el jardí original d’Adam i Eva (Gènesi 2:8). Maria busca el seu Senyor en forma de cadàver; per això no el troba, i pensa que l’hortolà se l’ha emportat; i li reclama un cos que li pertany. Però "l’Hortolà" li diu: “Dona: per què plores? Qui busques?” A la resposta de la dona (esposa) Jesús diu el seu nom: “Maria” (com Adam havia dit el nom de Eva Gènesi 2:23).

Maria representa la Comunitat de la Nova Humanitat, la nova Esposa del nou Espòs que inauguren la Nova Aliança, la definitiva.

Aquest significat de la paraula “dona” en boca de Jesús ens ajuda a veure tota la profunditat del meravellós i sorprenent relat de la Dona Samaritana. També a ella Jesús s’hi dirigeix dient-li “dona” (Joan 4:21). La Samaritana representa la comunitat o comunitats excloses pels que consideraven l’Aliança com un privilegi exclusiu d’ells. Amb aquest relat que ens presenta Jesús festejant amb la Samaritana, l’evangelista indica el retrobament de “l’espòs” amb la esposa fluctuant “que ha tingut cinc marits” (Joan 4,18). La Nova Aliança no és exclusiva de cap poble. Abraça tots els pobles que s’hi vulguin ajuntar.

Com Maria Magdalena per als Deixebles, també la Samaritana per als Samaritans serà la “apòstol” (la “enviada”) que els portarà al coneixement de l’Espòs retrobat.

Veient la missió de la dona en l’Evangeli de Joan (i en els altres Evangelis, amb llenguatges diferents) resulta sorprenent, i també injust i escandalós, el masclisme que apareix en la història de l’Església des de poc després dels seus inicis. S’ha legitimat aquest masclisme amb arguments “teològics”, i això ha fet que penetrés tan profundament en l’estructura eclesiàstica que ha estat vist com a normal, fins i tot per les mateixes dones.
Però està en contradicció directa i explícita amb el missatge dels Evangelis.