Paraules i Parauletes.
>> Introducció.
ÍNDEX,
i enllaços per ordre alfabètic.
i enllaços per ordre alfabètic.
Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/
EVANGELI. (Lluc 18,1-8).
En aquell
temps,
Jesús
deia als deixebles aquesta paràbola,
per
ensenyar que hem de pregar sempre,
sense
perdre mai l’esperança:
«En una
ciutat hi havia un jutge
que desconeixia
tot temor de Déu
i tota
consideració als homes.
A la
mateixa ciutat hi havia una viuda
que
l’anava a trobar sovint i li deia:
“Feu-me
justícia
contra
aquest home que pledeja contra mi.”
El jutge
durant molts dies no li’n feia cas,
però a la
fi pensà:
“A mi no
em diu res el temor de Déu
ni la
consideració als homes,
però
aquesta viuda és tan pesada
que li
hauré de fer justícia;
si no,
anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»
I el
Senyor digué:
«Fixeu-vos
què diu aquest jutge sense entranyes.
¿I
vosaltres creieu que Déu,
ni que
esperi pacientment,
no farà
justícia als seus elegits
que li
reclamen de nit i de dia?
Us
asseguro que els farà justícia molt aviat.
Però quan
el Fill de l’home vindrà,
creieu
que trobarà fe a la terra?»
120. Esperança. (... sense
perdre mai l’esperança...).
Sembla que no sigui bon temps
per parlar d’esperança. Els coneixements actuals fan preveure un
important retrocés en aspectes tan bàsics com l’ecologia o la convivència entre
diferents Pobles o dintre un mateix Poble. Cada dia comprovem la nostra creixent
incapacitat davant situacions inhumanes. Les noves tecnologies, que tant
podrien ajudar a fer una societat més justa, són utilitzades freqüentment contra
la vida i la seguretat de les persones; contra la seva intimitat i dignitat. La
violència més extrema està a l’abast de qualsevol que vulgui utilitzar-la. D’una
manera global, podríem dir que estem creant una societat de “embolica que fa
fort” en la qual tots ens trobem cada dia més asfixiats.
La paràbola que hem llegit ha
deixat de ser aplicable entre nosaltres: un jutge pervers que, ni que
sigui per cansament, al final acaba fent justícia a una pobra viuda.
Aquest exemple avui no val, perquè la Justícia funciona com una màquina,
sense cansament ni sentiments, activada per un “anguilós” principi de
legalitat. Només el Poder pot fer lleis. I el resultat és que
els rics són cada vegada més legalment rics, mentre creix el número de
pobres, cada dia més legalment pobres. En l’actualitat, la pobra
viuda de qui parla la paràbola possiblement seria una desnonada
legalment; això sí: “mantinguda” per la beneficència. Disposem de
grans principis sobre la Justícia (com Els Drets Humans), tan
solemnement proclamats com no aplicats.
Però en l’evangeli que hem
llegit, el cas de la viuda pobra vol ser només una manera de
presentar-nos una altra font de Justícia. Ens ve a dir: Faci
justícia o no, aquest jutge sense entranyes, Déu sí que farà justícia, encara
que sembli que se’n descuida. És per això que cal no perdre mai
l’esperança.
Cal reconèixer que aquesta
afirmació és tan optimista com sospitosa. Esperança en la Justícia de Déu?
Ho contradiu la nostra experiència de cada dia! ¿Va fer justícia, Déu, en la
mort de Jesús a la creu? ¿Va fer justícia, Déu, en el conegut Holocaust
nazi o en els milers d’altres holocaustos que hi ha hagut, hi ha i,
dissortadament, hi haurà? ¿Fa justícia, Déu, en els innumerables actes de
terrorisme d’Estat o de grups incontrolats? ¿Fa justícia, Déu, a favor de les
infinites víctimes de la violència de gènere o a favor dels innumerables
infants destinats a la guerra, a matar, a proporcionar òrgans humans per
a ser venuts?
¿Ens pot donar Esperança una justícia de Déu que no es veu per enlloc?
¿Ens pot donar Esperança una justícia de Déu que no es veu per enlloc?
Ben cert: la justícia de Déu
no es veu per enlloc.
Pot ser que la justícia de Déu no es vegi perquè no existeix. Però també podria ser que no la veiéssim perquè la seva justícia és absolutament diferent a la nostra. De fet, si Déu no l’ha vist mai ningú, també podem suposar que tampoc la seva Justícia pot ser mai vista per ningú.
Pot ser que la justícia de Déu no es vegi perquè no existeix. Però també podria ser que no la veiéssim perquè la seva justícia és absolutament diferent a la nostra. De fet, si Déu no l’ha vist mai ningú, també podem suposar que tampoc la seva Justícia pot ser mai vista per ningú.
La nostra Esperança no es basa en la Justícia comprovada, sinó
en la Fe. L’Esperança és una dimensió de
la Fe. (→ Fe).
I així com la Fe no pot objectivar
Déu sinó que es dirigeix a Ell només a través de l’acolliment d’un germà,
tampoc l’Esperança pot objectivar la Justícia
de Déu sinó que es dirigeix a Ell només a través de la
solidaritat vers un germà injustament tractat.
Davant la injustícia no hem de preguntar-nos “on està Déu?”, perquè Déu ens espera precisament en aquell germà que ha patit o pateix la injustícia; i des d’ell ens suggereix i demana la nostra resposta: col·laborar a construir una Humanitat cada dia més justa.
Davant la injustícia no hem de preguntar-nos “on està Déu?”, perquè Déu ens espera precisament en aquell germà que ha patit o pateix la injustícia; i des d’ell ens suggereix i demana la nostra resposta: col·laborar a construir una Humanitat cada dia més justa.
La Fe ens descobreix que
participem en un projecte diví del qual
en som a la vegada fruit i autors. L’Esperança ens assegura que
aquest projecte diví no fallarà, i per això val
la pena col·laborar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada