27è diumenge. Any C. "Fe".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

NOTA.

Copio en blau les paraules de Jesús que, en el text evangèlic, precedeixen immediatament la Lectura d’avui, i que el Missal no ens ofereix. Penso que poden ajudar a entendre millor la “petició” dels apòstols i la resposta de Jesús.

Jesús digué als seus deixebles:

-Sempre hi haurà algú que en faci caure d’altres en pecat,

però ai del qui els fa caure!

Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí

i el llancessin al mar,

abans que fes caure un d’aquests petits.

Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo,

i si se’n penedeix, perdona’l.

I si t’ofèn set vegades al dia

i set vegades torna per dir-te: "Me’n penedeixo",

tu l’has de perdonar.

Llavors

(En aquell temps,)

els apòstols digueren al Senyor:

«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda

com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera:

“Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres,

qui ho agraeix?

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

118. Fe. (Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa,...).

La resposta que Jesús dóna a la petició que li fan els apòstols és realment sorprenent. Però també és sorprenent la petició: “Doneu-nos més fe”. Què és, en realitat, aquesta fe que demanen?
¿És com una energia que els capaciti per fer una cosa difícil? ¿És com l’electricitat que, per encendre una bombeta o per moure un ventilador, ha de tenir un determinat nivell d’intensitat? ¿O com el vent, que ha de bufar amb una certa força per obrir finestres?

Els deixebles demanen "més" fe per afrontar les exigències d’allò que Jesús els proposa. Però Jesús els respon que, en realitat, encara no en tenen de fe. Només que en tinguessin com un gra de mostassa, farien coses increïbles.
Amb aquesta resposta, sembla que Jesús corrobora que la fe és una força. No obstant, treu la petició de l’àmbit d’allò que se’n té més o menys, i la situa en l’àmbit d’allò que se’n té o no se’n té.

Què és, la fe?
La teologia diu que és un do de Déu. Això és només mitja resposta. Si un noi es troba amb una noia que l’enamora, certament veurà aquella noia com un do. Però és ell qui s’enamora. Sense el seu enamorament, la noia deixaria de semblar-li un do.
El mateix passa amb la fe: Déu pot ser-hi sentit com a do; però només si acollim aquest do.

Com en l’enamorament, en la fe hi distingim dos elements: presència de Déu que es dóna i acolliment d’aquest do.

Però les coses no són tan senzilles, perquè “a Déu, ningú no l’ha vist mai” (Joan 1:18).

Aquí ens trobem amb la originalitat dels Evangelis. Ningú no ha vist mai Déu, però tenim ulls per veure el món; sobretot per veure els altres. I és quan ens trobem davant els altres, i especialment davant persones necessitades, que se’ns ofereix la possibilitat d’una actitud d’acolliment. Els relats evangèlics algunes vegades fan que l'acolliment vagi dirigit directament a Jesús (Lluc 17,19). Però més sovint l'acolliment (resposta de fe) que se'ns demana va dirigit als altres. En els Evangelis, Jesús sempre personifica l'home, "l'altre que es fa present", sobretot si té forma de "pobre" o de "necessitat" (Mateu 25,37ss).

Situats davant l’altre, tenim dues possibilitats: “objectivar-lo”, "etiquetar-lo", jutjar-lo, no veure’l, passar de llarg..., o bé: veure’l, considerant-lo un do o un valor en si mateix, que demana respecte incondicional i acolliment. És aquí que apareix la fe, com a resposta a una presencia real i concreta, que evoca en nosaltres la Presència de l’Absolut.

Jesús diu als seus apòstols que encara no tenen fe. Ells “creuen” en Jesús com el seu líder o messies. Però això no és fe sinó tancament en les seves pròpies idees. Han “objectivat” Jesús.

La fe no té ni objecte ni objectiu. No és creure un dogma o acceptar un messies o confiar en la força d’un ritus o en l’eficàcia sobrenatural d’unes paraules. No és tampoc creure en l’existència de "Déu”, que sempre seria el "déu" que nosaltres imaginem o objectivem.

La fe comença amb la presència de l’altre com a do, i s’activa acollint-lo amb respecte i generositat.

Però, compte!
Acollir l’altre no significa sempre acollir-lo tal com ell espera ser acollit. Sovint hi ha persones que pretenen ser acollides amb l’objectivació que d’elles mateixes s'han fet o han assumit. Per exemple: no és possible acollir com a cec aquell que vol “continuar en la seva ceguesa”. Un cec només pot ser acollit realment ajudant-lo a sortir de la seva ceguesa (Joan 9:40. També Joan 3:19).

La fe es pot entendre com una energia que es genera en el més profund de nosaltres mateixos. Però és una energia que se’ns escapa tan bon punt intentem “agafar-la”. Ningú no pot “comprovar” amb seguretat que té fe o que no en té. Per això hi haurà moments en què sentirem la necessitat de demanar-la, com fan els deixebles.

La fe és informulable. Però, d’acord amb el llenguatge de cadascú, ens poden ajudar formulacions aproximades, amb paraules i símbols més o menys suggeridors, constantment corregits i readaptats.

Déu no l’ha vist mai ningú. Però, a través de les presències acollides, pot arribar a “captivar-nos”, com el noi és captivat per la noia que estima.