28è diumenge. Any C. "Leprosos"..

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 17,11-19).

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem,

passava entre Samaria i Galilea.

Al moment que entrava en un poblet

li sortiren deu leprosos,

que s’aturaren un tros lluny i cridaren:

«Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!»

En veure’ls Jesús els digué:

«Aneu a presentar-vos als sacerdots.»

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra.

Un d’ells, quan s’adonà que estava bo,

tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits,

es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra

i li donava gràcies.

Era un samarità.

Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats?

On són els altres nou?

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?»

Llavors li digué:

«Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

119. Leprosos. (li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny...).

En els Evangelis, els leprosos constitueixen un col·lectiu carregat de significat. No es tracta necessàriament de lepra estricta. Pot incloure casos de simple alteració de la pell.
D’un leprós no es diu mai que sigui “curat” sinó “purificat”. “Pur” o “impur” no eren conceptes mèdics sinó religiosos. Per això tenien relació directa amb els sacerdots, el Temple i el culte.
Els sacerdots gestionaven les situacions de pur o impur en referència a objectes, animals i persones. Els animals impurs no servien per al culte. Els objectes, abans havien de ser purificats. Igualment les persones.

El leprós era el paradigma de la persona impura. Es considerava que el seu mal era conseqüència de la presència de pecat en ella. També podia ser que algú carregués amb el pecat d’un altre, per amor o per herència. En tot cas, la lepra es veia com un càstig de Déu.
El leprós havia de viure separat de la gent. Quan algú s’acostava a ell, havia de cridar, per advertir de la seva presència. Qui el tocava, encara que fos inadvertidament, es contaminava i quedava també ritualment impur, fins que el sacerdot no el purificava.

El relat que hem llegit parla de 10 leprosos. El número 10 no s’ha d’entendre en sentit aritmètic sinó que té un significat determinatiu. Significa “els leprosos” com a col·lectiu, com a categoria socio-religiosa. Constitueixen una espècie de poble virtual entre Galilea i Samaria. El relat parla de Jesús encaminant-se cap a “Jerusalem” (en sentit religiós) per enfrontar-se a la Institució que, en nom de Déu!, posava separació entre purs i impurs. També el "camí" de Jesús és un camí virtual. Geogràficament parlant, el camí entre Samaria i Galilea no porta a Jerusalem. Però aquí no es tracta de geografia sinó del camí que segueix l’Home (Jesús) per passar de l’Esclavitud (aquí representada per la situació dels leprosos) a la Llibertat (representada més tard pel Ressuscitat).

Els leprosos, en veure Jesús, criden: Jesús, mestre: apiadeu-vos de nosaltres!  “Mestre”: la traducció del Missal queda un xic ambivalent. La paraula original grega (epistata) pot significar mestre, però també cabdill, capitost, guia,... És una paraula que només fa servir Lluc, i és la manera més habitual com els Dotze anomenen Jesús. Els leprosos, com Els Dotze, veuen en Jesús un capitost que va a Jerusalem per canviar el Sistema que els ha declarat impurs. Es reconeixen víctimes del Sistema, i esperen de Jesús una reforma del Sistema.

És sorprenent la resposta de Jesús: Aneu a presentar-vos als sacerdots. Més sorprenent encara: “Mentre hi anaven, quedaren purs”. No es tracta de cap miracle. És el resultat d’obeir Jesús (l’Home) més que al Sistema.

Però la majoria, veient-se ja purs, torna al Sistema. Només un s’adona del que ha passat realment, i torna a Jesús. Era un samarità. Aquest, tant si tenia lepra com si no, estava exclòs del Poble i del Temple per ser el que era. Per als sacerdots i el Poble, ser samarità significava ser pecador i impur. Ell no podia anar als sacerdots.

Això li facilita veure en Jesús l’alternativa al Sistema, i torna per "postrar-se" als seus peus.
Però Jesús no representa un “Sistema alternatiu” sinó la superació de tot Sistema que s’imposi a l’Home. “Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat”.
Els altres 9, reincorporats a Jerusalem (al Sistema), potser quan Jesús hi farà la seva entrada el dia del Ram, l’aclamaran com a "rei" (Lluc19:35ss); i després el divendres de Passió, demanaran la seva mort per no "fer de rei" com ells imaginaven i volien (Lluc23:18ss).         

En els Evangelis de Mateu i Marc hi ha un relat curiós. Jesús és el Messies. “Messies” significa “ungit”. Però l’única unció de què ens parlen aquests Evangelis és la unció de Betània, feta per una dona, a casa d’un tal Simó, el Leprós (Mateu26:6ss. Marc14:3ss).
El mateix relat es troba també en l’Evangeli de Joan, però amb els personatges més identificats (Joan12:1ss). La unció no té lloc a casa d’un leprós desconegut sinó a casa de Llàtzer, un mort ressuscitat, germà de les germanes Marta i Maria. I qui ungeix Jesús és concretament Maria. (→ Maria).

Aquests tres relats ens presenten la mateixa escena, amb àpat inclòs, com es pot deduir per la reacció contrària que aquesta unció provoca, i per la interpretació que Jesús mateix en fa. En l’Evangeli de Marc, els qui critiquen la unció són “alguns”. En el de Mateu, són “els deixebles”. En el de Joan, és “Judes, un dels seus deixebles”.
La interpretació que en fa Jesús és que aquesta unció avança la de la seva sepultura.
De la comparació dels tres relats fàcilment se’n pot deduir que la Comunitat dels germans (Comunitats cristianes) integra aquells que la Societat exclou com a impurs (leprosos, morts, samaritans, pagans...). I, pe això mateix, es tracta d'una COMUNITAT que, en aquest món, mai no assoleix la situació de "perfecta". Sempre està en un procés de conversió.