Dijous Sant. Sacerdots?

 

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

 

188. (2018)  Sacerdots?

En l’evangeli de Joan, l’únic ritual que es fa durant el Sopar és el rentament de peus. És possible que aquesta “desritualització” de tota la resta sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes comunitats la ritualització de la Cena del Senyor era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n el significat (1ªCorintis 11,17ss).

Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’Evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del Judaisme.

M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha influït molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.

Tot això ha ajudat a que molta gent pensés que la missa és cosa de capellans. “Si no hi ha capellà, no hi ha missa”, se sent dir a algú. La comunitat hi posa només una presència passiva; activament passiva, ja que ha de fer allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...

Però Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. Seria com un “pont” (pontífex) entre aquests dos móns.

I aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació.
Jesús és “Déu amb nosaltres” (Mateu 1,22). La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom” (Marc 1,9). El colom és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.

Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la Carta als hebreus, dirigida a aquells que encara necessiten temples, sacerdots i sacrificis.
La Carta ve a dir-los: donat que encara “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin, el continuïn o hagin de compensar-ne possibles deficiències.

La Carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa necessària: la fe en Jesús.

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).

La institució sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, un altre efecte que entra ja en el camp de la injustícia:
-posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i
-sobretot, posar una diferència de qualitat entre homes i dones, que, si en la societat són el cinquanta per cent, en l’Església són una majoria absolutíssima. Com que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú pot esperar a canviar aquests comportaments incorrectes a què ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

No defenso que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria de ser que les dones siguin com els homes sinó que els homes siguem com les dones.
Jesús no va fer ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es mantingui la diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, cal també practicar una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és simplement injust.

Seria bo aprofitar la manca (providencial?) de vocacions al sacerdoci per redescobrir la realitat de la comunitat cristiana, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica i en el gaudi de la germanor.

No és cert que no hi hagi vocacions. No hi ha les “vocacions” que nosaltres estem disposats a reconèixer. Segurament ens passa com a aquell que es queixava de que la primavera no feia flors perquè l’arboç (que floreix a la tardor) no està florit...