Diumenge 4 d'advent.B. "David".

EVANGELI. (Lluc 1,26-38).

En aquell temps,

Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,

per dur un missatge a una noia,

promesa amb un descendent de David, que es deia Josep,

i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:

«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»

Ella es torbà en sentir aquestes paraules,

i pensava per què la saludava així.

Però l’àngel li digué:

«No tinguis por, Maria;

Déu t’ha concedit el seu favor.

Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús.

Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,

serà rei del poble d’Israel per sempre,

i el seu regnat no tindrà fi.»

Maria preguntà a l’àngel:

«Com pot ser, això, si jo no tinc marit?»

L’àngel li respongué:

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,

i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;

per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu.

També la teva parenta, Elisabet,

ha concebut un fill a la seva edat;

ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,

perquè a Déu res no li és impossible.»

Maria va respondre:

«Sóc l’esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

181. David. (...Déu li donarà el tron de David, el seu pare...).

Els Evangelis parlen diverses vegades de Jesús com a fill de David. Però David i Jesús estan separats per quasi mil anys d’història.
Què representa David dintre els Evangelis?

Els Evangelis volen presentar-nos la realitat de Jesús, i ensenyen que aquesta realitat desborda la seva vida individual. És per això que no es pot construir una “Biografia de Jesús” a partir dels Evangelis. Aquests, prenent com a base la seva vida individual, en realitat volen oferir-nos una radiografia sapiencial de l’Home (o, si es vol, de la Humanitat): els seus orígens, el seu creixement, la seva vocació i l’horitzó de plenitud que se li ofereix.
I és aquí on la figura mítica del rei David serveix de “llenguatge”.

L’horitzó ofert als Humans passa per la construcció del Regne de Déu. Això vol dir que estem cridats a ser i a fer Poble. Cada ésser humà va assolint l’horitzó de la seva vida en la mesura que és Poble i fa Poble. El Regne de Déu no és altra cosa que el “Poble” que els Humans anem construint conjuntament des de la llibertat, la iniciativa i la generositat.

Però els Humans, per a ser i fer Poble, no ens trobem en un terreny neutre sinó en un espai ja ocupat. Ja hi trobem instal·lat el “príncep d’aquest món” (Joan 12,31).
Des dels inicis de la Humanitat ha aparegut el Poder. És a dir: les relacions de domini-subjecció entre els Humans.
El Poder és el gran obstacle per a ser i fer Poble de debò. Perquè també els Poderosos pretenen fer “Poble”, però des d’una situació de domini per part seva i de servitud per a la resta.

Tots naixem petits i dèbils, i patim la submissió en la pròpia pell. Tots, des del naixement, fem la incòmode experiència d’estar dintre una col·lectivitat, indispensable per a la pròpia vida, però que inicialment ens domina del tot.

I tots, per simple reacció biològica, sentim la tendència a passar de dominats a dominadors. No només individualment sinó també com a col·lectivitat. Experimentem que el món on estem està fet de dominadors i de dominats; de pobles lliures i de pobles sotmesos no reconeguts com a Poble. I, evidentment, volem pertànyer al grup dels privilegiats.

Els Evangelis presenten Jesús com a ciutadà d’Israel.
Israel, com a Poble, va ser lliure molt poques vegades. El rei David hi representa la situació més gran de llibertat.

Quan la gent anomena Jesús fill de David, és perquè veuen en ell algú que els porta o pot portar la Llibertat.
Quan els Evangelis anomenen Jesús fill de David, és per invitar-nos a seguir-lo i esdevenir un Poble lliure.
Jesús predica un regne de llibertat que ens permet anar més enllà de les estructures de Poder que entre tots hem generat, mantenim i patim; i que ens deshumanitzen.

Amb tot, els Evangelis no es queden en l’expressió fill de David sinó que la depassen llargament. Perquè el regne de David era també una estructura de domini-subjecció. David representa la independència d’un poble, però no la llibertat dels homes i dones d'aquest Poble. És per això que el regne de Déu proclamat i inaugurat per Jesús no és la "restauració" del regne de David sinó una nova forma de regne on tots i cada un dels seus ciutadans siguin lliures i creatius. Es tracta d’un regne on les estructures de Poder deixen lloc a relacions de Comunió.

El Regne de Déu no es fa pas "desplaçant" el regne de David o els regnes d’aquest món. Aquests es mantenen sempre, perquè van naixent contínuament del més profund de cada nou ésser humà.
Tot ésser humà comença en alguna forma de servitud, i intenta reaccionar-hi amb formes de domini sobre els altres.

És per això que el Regne de Déu només pot ser fruit d’una conversió. Neix de la voluntat explícita d’abandonar les estructures de Poder, sentides com a injustes i inhumanes. Neix de la decisió de crear una nova convivència de Comunió.
Com a fill de David, Jesús mor definitivament a la Creu. I és també a la Creu on inaugura el nou Regne de la vida que es dóna (Comunió).