diumenge, 12 de novembre del 2017

Diumenge 33 A. "Anar-se'n".




ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).
(En blau allò que correspon a la versió llarga).

En aquell temps,
Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:
«Un home que se n’anava fora del país,
cridà els seus administradors i els confià els seus béns.
A un li donà cinc milions,
a l’altre dos
i a l’altre un,
segons la capacitat de cadascú,
i se n’anà.

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,
i en guanyà cinc més.
També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.
Però el qui n’havia rebut un
guardà en un amagatall els diners del seu amo.

Al cap de molt temps l’amo tornà
i els demanà comptes.
Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,
portà també els cinc que havia guanyat i digué:
Senyor, m’havíeu confiat cinc milions
i n’he guanyat cinc més.
L’amo li va dir: Molt bé.
Ets un administrador bo i de tota confiança.
El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.
Ara t’encomanaré molt més.
Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:
Senyor, m’havíeu confiat dos milions
i n’he guanyat dos més.
L’amo li va dir: Molt bé.
Ets un administrador bo i de tota confiança.
El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.
Ara t’encomanaré molt més.
Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:
Senyor, sé que sou un home exigent,
que voleu collir on no havíeu sembrat
i aplegar on no havíeu escampat.
Per això vaig tenir por
i vaig amagar els vostres diners.
Aquí teniu allò que és vostre.
L’amo li contestà:
Ets un administrador dolent i gandul.
¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat
i aplegar on no he escampat?
Doncs havies de posar al banc els meus diners,
i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.
Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,
perquè als qui tenen,
els donaré encara més i en tindran a vessar,
però als qui no en tenen,
els prendré fins allò que els queda.
I aquest administrador inútil,
traieu-lo fora, a la fosca.
Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

179. Anar-se’n. (Un home que se n’anava fora del país,...).
L’evangeli d’avui ens proposa l’exemple d’un home que se’n va. Després ens dirà que aquest home era precisament l’amo. Es tracta d’un home i amo que marxa i encarrega als "seus servents" que s’ocupin de les seves propietats. A cadascun li’n confia una part segons les capacitats de cadascú.
Fixem-nos en el fet d’aquest l’amo que "se’n va". La paràbola no diu on va ni per què marxa. Dóna la impressió que se’n va precisament per deixar sols els seus treballadors, i així lliurement puguin desenvolupar i exercir les seves capacitats.
L’amo ha confiat les seves riqueses perquè les facin rendir. Però, quan torna, no és només per recollir els fruits, sinó sobretot per incorporar a la seva pròpia casa (o família) els servents que hagin estat fidels a l’encàrrec rebut. “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”. Però també per acomiadar els qui no han volgut col·laborar-hi. Així queda clar que l’amo va marxar perquè cada treballador pogués decidir quina classe de relació volia tenir amb ell: ser simplement un servent, o acceptar d’esdevenir amic.
La paràbola deixa clar que l’Amo no vol "servents" sinó amics.
L’Evangeli de Joan mostra una situació semblant quan Jesús diu als deixebles: Us convé que jo me’n vagi (Joan 16,7). La raó és molt simple: mentre Jesús estigui físicament amb ells, ells seran només deixebles. Sense Jesús, hauran de desenvolupar la seva pròpia iniciativa; el coratge i la generositat que el missatge rebut els inspirarà. Així podran esdevenir amics (Joan 15,15).
En la paràbola de Mateu sembla clar que, com en l’Evangeli de Joan, l’home-amo evoca la persona del mateix Jesús que, abans de la seva mort (absència), prepara els deixebles per a ser administradors actius dels “talents” rebuts.
Això porta a adonar-nos del significat de l’absència de Jesús.
Jesús ja havia fet experimentar la seva “absència” a les germanes Marta i Maria. En un primer moment, aquestes li recriminen aquesta seva absència. “Si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort” (Joan 11,21 i 32). Però és precisament aquesta absència la que permetrà a les germanes arribar a la plenitud de la seva fe.
En els Evangelis de Mateu i Marc, és el mateix Jesús qui, a la Creu,  experimenta l’absència de Déu. “Déu meu, Déu meu: per què m’has abandonat!” (Mateu 27,46 i Marc 15,34). Però és precisament aquesta absència de Déu allò que mostra la fidelitat absoluta de Jesús, i així esdevé primogènit de la nova Humanitat.
 
En l'escena de la crucifixió, una presència “divina”, tal com la  reclamaven els presents (Mateu 27,43) (i que semblaria “desitjable” des d’un punt de vista purament humà), hauria "amagat" la vertadera realitat de Jesús. Per això Jesús, a Getsemaní, va haver de corregir un deixeble que volia “defensar-lo: Torna l’espasa a la beina... ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m’enviaria més de dotze legions d’àngels. Però llavors, com es complirien les Escriptures, segons les quals cal que sigui així? (Mateu 26,52ss).

L’absència de Déu fa possible la nostra realització.
En realitat no és una “absència” sinó una presència per absència, com la dels pares que van “retirant-se” de la vida del fill perquè aquest pugui emancipar-se.
Els Humans no som un “producte” de l’acció creadora de Déu. Ell ens ha destinat a ser “persones”, autors de nosaltres mateixos (“Fills”, en llenguatge bíblic).

Els qui “creiem en Déu” tendim a exigir-li una presència fulminant (Lluc 9,54). Esperem un Déu que mostri el seu poder infinit “solucionant” situacions que nosaltres no sabem o no volem afrontar. Però la pedagogia de Déu, amb la seva presència per absència, ens deixa sols, perquè aprenguem a fer-nos humans. (Llegiu, en aquest sentit, el profundíssim poema de David Jou: Déu parla dels àngels).
Per a algunes persones, l’Església d’avui té un gravíssim problema: la manca de capellans. Però... aquesta absència ¿no podria ser la gran ocasió perquè la nostra Església superi d’una vegada l’abassegador clericalisme que bloqueja moltíssimes capacitats de tantíssimes Comunitats? ¿No podria ser la magnífica ocasió perquè les Comunitats esdevinguem, per fi, adultes?
La “presència per absència” és la pròpia d’un amor creatiu. És exactament l’inrevés de la “presència” dels Poderosos. Aquests no marxen mai; sempre són allà, afirmant-se davant als súbdits. I quan no hi poden ser directament, s’hi fan presents amb delegats, representants, lleis o símbols.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada