Diumenge 29è. A. "Cèsar".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

175. Cèsar.  (... retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu).

Aquesta sentència de Jesús s’ha fet cèlebre i és repetida en moltes ocasions. Tal com s’entén habitualment, resulta còmoda, però se li fa dir exactament el contrari d’allò que l’Evangeli vol significar.

Hi ha sobretot dues interpretacions equivocades:

Una interpretació equivocada:  
És equivocat entendre aquestes paraules com si Jesús ens situés davant dues realitats (Déu i el Cèsar) i ens digués que hem de donar a cadascuna allò que li pertoca: al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu.

No hi ha dues realitats. No hi ha dos “Regnes” cadascun amb les seves coses. Els humans formem una única Humanitat que existeix formant diferents Pobles i Cultures, i amb una convivència que es mou entre dos extrems oposats que, en aquest relat, venen significats per “El Cèsar” i per “Déu”.

En aquesta sentència el Cèsar significa el Poder deshumanitzador, l’Imperi, una convivència jerarquitzada, amb dominants i dominats, amb poderosos i sotmesos, amb uns que paguen tributs i uns altres que els cobren,...

A l’altre extrem hi ha el projecte humanitzador de Déu, que es va realitzant amb una convivència basada en el respecte fraternal i en el servei mutu. Un servei mutu fet des d’una Llibertat creativa i generosa.

Són dos extrems oposats. Si t’acostes a un, t’apartes de l’altre. Cada persona i cada grup de persones va decidint a quin dels dos extrems vol acostar-se, encara que, d’entrada, tots comencem situats de moltes maneres en l’extrem “del Cèsar”, sotmesos als seus tributs.

El Regne del Cèsar existeix des que els humans van "menjar del fruit de l’arbre del coneixement (decisió) del Bé i del Mal" (que sol prendre forma de "Llei") (Gènesi 2,16 i 3,1ss).
En canvi, el Regne de Déu l’anem construint canviant les relacions de Domini per relacions de Servei en l’amor. El Regne de Déu és la mateixa convivència humana amb la qual anem fent Humanitat i ens ens humanitzem.

Qui opti pel Cèsar, haurà de pagar tribut al Cèsar.
Qui opti per Déu, inicia un alliberament que l’anirà “independitzant” del Cèsar. Però sabent que els Cèsars continuaran reclamant-li i exigint-li els tributs.

Per això aquesta opció és tan difícil per als rics que pretenen continuar essent rics, ja que les seves riqueses pertanyen al Cèsar (Mateu 19,23). Cal aplicar també aquí aquella altra sentència de Jesús: No podeu servir a dos Senyors (Mateu 6:24).

Una altra interpretació equivocada:
Entre nosaltres és freqüent considerar “del Cèsar” allò que correspon a la Política o a la vida civil, i “de Déu” allò que correspon a la Religió (o a l’Església en el nostre cas).

Aquesta distinció entre Estat i Església com si fossin dues societats independents i paral·leles manté aquella "Situació de Cristiandat" que entre nosaltres va començar ja al segle IV i que ha durat fins als nostres dies. Avui, entre nosaltres, sortosament sembla superada. Amb tot, en queden importants i significatives relíquies.
De fet, ens costa fins i tot imaginar com podrà ser una Església de no-cristiandat.

Dintre la mentalitat de Cristiandat (que avui dia no s’ha de mantenir, però que encara és molt present), caldria dir que és ben possible “ser de Déu” en el camp de la Política. Quan un ciutadà, potser sense cap referència a la Religió, exclou del seu horitzó el Poder i el culte al Poder, i es dedica a fer humanitat des d’una actitud de Servei generós, està donant a Déu allò que és de Déu.

Igualment dintre la mentalitat de Cristiandat (que avui dia no s’ha de mantenir, però que encara és molt present) caldria dir que és ben possible “ser del Cèsar” en el camp de la Religió. De fet, aquest ha estat el gran mal de la Situació de Cristiandat. Encara avui, l’estructura jerarquitzada de l’Església i allò que l’acompanya són més cosa del Cèsar que cosa de Déu.