i enllaços per ordre alfabètic.
Però aquí sorprèn la resposta de Jesús. Hom esperaria que Jesús digués a Pere: -“Exactament com dius: sempre”. Però, no. Jesús, ampliant una resposta que no podia ser més generosa, invita Pere (i tots els deixebles) a situar-se en un altre nivell. És com si Jesús li digués: “Pere, estem parlant de germans, i entre germans les coses han de funcionar d’una altra manera”.
Com ha de funcionar una relació fraternal?
La paràbola amb què Jesús respon a Pere no parla de germans sinó de col·legues;
però allò que hi resulta més significatiu és el “gran deute” en relació al
Rei, i el comportament d’aquest perdonant-lo totalment. Això fa que els
possibles “deutes” entre nosaltres, vistos des de l’experiència del perdó rebut,
deixin de ser significatius. No arriben a “deutes”. "No cal ni parlar-ne".
L’acció de perdonar sempre comporta una certa superioritat de qui perdona envers el perdonat. Però, entre germans o col·legues, l’única superioritat és la que ve del Rei (de Déu-Pare). I si el Rei perdona als seus ministres (servidors) el “gran deute”, això comporta que també entre nosaltres no ens reclamem cap deute; perquè tot deute entre nosaltres resulta insignificant comparat amb el deute impagable de què hem estat perdonats.
Algú pot pensar: reclamar els deutes forma
part de la justícia.
Ben cert. Però aquí estem parlant de germans, i, entre germans, la
simple justícia no és suficient. La germanor no usa el llenguatge del “teu
i meu”, sinó del compartir. En la pràctica això significa que, entre
germans, allò més propi no és tant el "perdonar sempre" com el "no
ofendre’s mai".
En la pregària del Parenostre diem: perdoneu les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens han ofès (Mateu 6:12). Pot semblar sorprenent demanar a Déu que faci com nosaltres: que ens perdoni com nosaltres perdonem. Però aquestes paraules no volen significar que Déu prengui exemple de nosaltres (!!!) sinó que no pot arribar-nos el perdó de Déu si nosaltres mantenim alguna ofensa entre nosaltres. La raó és senzilla: tota ofensa a Déu és conseqüència d’una ofensa al germà. Si no traiem la causa (ofensa al germà), en queda l’efecte (ofensa a Déu). Per això, en la paràbola, el ministre perd el perdó rebut quan no perdona el seu col·lega.
Podríem dir que els germans són l’espai de la nostra trobada amb Déu. Si vivim la germanor, Déu hi és com a Pare; si vivim enfadats, Déu només pot ser-hi com a ofès. Aleshores ens reclama el gran deute. “Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1ªcarta de Joan 4:20).
En realitat, el que ve a dir-nos l’Evangeli és: Entre germans no hi ha deutes.
Hem rebut dons diferents perquè aprenguem a
compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada