Diumenge 24 A. "Perdonar".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús:

“Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar

al meu germà el mal que m’haurà fet?

¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades,

sinó setanta vegades set”.

Per això passa amb el Regne del cel

com amb un rei que va voler demanar comptes

als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava,

ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar,

el rei va manar que venguessin tots els seus béns,

i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus,

per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia:

Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí,

el deixà lliure i li perdonà el deute.

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues

que li devia uns quants diners.

L’agafà i l’escanyava dient-li:

Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava:

Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó

fins que li pagués el deute.

El altres col·legues, en veure-ho,

se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué:

Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar,

et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

Llavors el rei el posà en mans dels botxins

perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial

si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

170. Perdonar.  (... Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute).

Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet, pregunta Pere a Jesús; i ell mateix ja suggereix una resposta generosa: Set vegades? Com sabem, en el llenguatge bíblic, el “set” indica totalitat. Així doncs, suggerint de perdonar set vegades, està suposant que caldrà perdonar sempre.
Però aquí sorprèn la resposta de Jesús. Hom esperaria que Jesús digués a Pere: -“Exactament com dius: sempre”. Però, no. Jesús, ampliant una resposta que no podia ser més generosa, invita Pere (i tots els deixebles) a situar-se en un altre nivell. És com si Jesús li digués: “Pere, estem parlant de germans, i entre germans les coses han de funcionar d’una altra manera”.

Com ha de funcionar una relació fraternal?

La paràbola amb què Jesús respon a Pere no parla de germans sinó de col·legues; però allò que hi resulta més significatiu és el “gran deute” en relació al Rei, i el comportament d’aquest perdonant-lo totalment. Això fa que els possibles “deutes” entre nosaltres, vistos des de l’experiència del perdó rebut, deixin de ser significatius. No arriben a “deutes”. "No cal ni parlar-ne".

L’acció de perdonar sempre comporta una certa superioritat de qui perdona envers el perdonat. Però, entre germans o col·legues, l’única superioritat és la que ve del Rei (de Déu-Pare).  I si el Rei perdona als seus ministres (servidors) el “gran deute”, això comporta que també entre nosaltres no ens reclamem cap deute; perquè tot deute entre nosaltres resulta insignificant comparat amb el deute impagable de què hem estat perdonats.

Algú pot pensar: reclamar els deutes forma part de la justícia.
Ben cert. Però aquí estem parlant de germans, i, entre germans, la simple justícia no és suficient. La germanor no usa el llenguatge del “teu i meu”, sinó del compartir. En la pràctica això significa que, entre germans, allò més propi no és tant el "perdonar sempre" com el "no ofendre’s mai".

En la pregària del Parenostre diem: perdoneu les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens han ofès (Mateu 6:12). Pot semblar sorprenent demanar a Déu que faci com nosaltres: que ens perdoni com nosaltres perdonem. Però aquestes paraules no volen significar que Déu prengui exemple de nosaltres (!!!) sinó que no pot arribar-nos el perdó de Déu si nosaltres mantenim alguna ofensa entre nosaltres. La raó és senzilla: tota ofensa a Déu és conseqüència d’una ofensa al germà. Si no traiem la causa (ofensa al germà), en queda l’efecte (ofensa a Déu). Per això, en la paràbola, el ministre perd el perdó rebut quan no perdona el seu col·lega.

Podríem dir que els germans són l’espai de la nostra trobada amb Déu. Si vivim la germanor, Déu hi és com a Pare; si vivim enfadats, Déu només pot ser-hi com a ofès. Aleshores ens reclama el gran deute. “Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1ªcarta de Joan 4:20).

En realitat, el que ve a dir-nos l’Evangeli és: Entre germans no hi ha deutes.
Hem rebut dons diferents perquè aprenguem a compartir.