Diumenge 23. A. "Pecar".

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

“Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més,

perquè la causa sigui judicada

per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells,

parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas,

considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que lligareu a la terra,

quedarà lligat al cel;

i tot allò que deslligareu a la terra,

quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres

aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa,

el meu Pare del cel els la concedirà,

perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,

jo estic enmig d’ells”.

169. Pecar. (Si el teu germà peca, vés a trobar-lo...).

La frase “si el teu germà peca” està redactada d’una manera que vol ser molt suggerent. Per tot el seu context, és evident que es refereix a quan un germà (un membre de la comunitat) ofèn un altre o altres germans. Però el verb “pecar” serveix per indicar sobretot un comportament negatiu envers Déu. És a dir: no es peca contra els germans sinó contra Déu.

L’evangelista, posant en boca de Jesús la paraula “pecar” per referir-se a un comportament envers els germans, ens indica una cosa important.

Nota.
De fet, en els manuscrits més antics trobem dues versions d’aquestes paraules de Jesús. Alguns codis diuen simplement “Si el teu germà peca...”; en canvi d’altres diuen “Si el teu germà peca contra tu...”. No és possible saber (almenys de moment) quina seria la versió original. També és possible que, ja des dels inicis, aquest relat aparegués en dues versions. L’afegit “contra tu” seria una legitimació per fer servir “pecar” per referir-se al germà. Per això hi ha traduccions, com la BCI, que tradueixen directament “pecar” (“hamartano”, en grec) per “ofendre” (Mateu 18:15).

“Pecar” pertany al llenguatge religiós. Totes les religions estableixen normes, ritus, gestos, oracions, prohibicions,... en la relació dels humans amb la divinitat. Concretament en el Judaisme, hi ha tota una llarga llista d’animals i situacions anomenades “impures” que directament no tenen res a veure amb ofenses al germà sinó que fan l’home “impur” davant Déu i l’exclouen del culte a la divinitat.
“Impur” significa “pecador”. I la necessària “purificació” és gestionada exclusivament pels sacerdots.

Fent servir la paraula “pecar” per referir-se a ofenses entre germans, l’evangelista vol suggerir dues coses que manifesten la novetat del Missatge de Jesús:

Primera:
Tota ofensa al germà ha de ser considerada també com una ofensa al mateix Déu.
Encara que sigui absolutament impossible que un simple mortal pugui ofendre Déu (“Qui escup al Cel només s’escup a si mateix”), Jesús indica que ofendre el germà vicia la nostra relació amb Déu.
Més encara: el culte només és acceptat per Déu si va acompanyat de l’amor i el respecte al germà. Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mateu 5:23).

Segona:
Només allò que ofèn un germà (i tothom és germà), és “pecat” o ofèn Déu.
Aquest segon punt resultava revolucionari en l’àmbit religiós de Jesús, on hi tenia tantíssima importància tot allò referent a la “puresa” i altres "rituals".
Per Jesús, res no és impur per si mateix. “¿No compreneu que tot allò que entra a la boca passa al ventre i és tret fora del cos? En canvi, allò que surt de la boca ve del cor, i això sí que fa impur l’home. Perquè del cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris, relacions il·legítimes, robatoris, falsos testimonis, injúries. Això és el que fa impur l’home, però menjar sense haver-se rentat les mans no el fa pas impur” (Mateu 15:1-20. Vegeu també Marc 7:19).

El seguidor de Jesús té, de fet, un únic manament: estimar els altres com a si mateix. O millor: estimar com Jesús ha estimat. A vegades "estimar els altres" és anomenat “segon” manament; però resulta ser l’única manera de complir el “primer”: estimar Déu sobre totes les coses (Mateu 22:36).

En conseqüència, i donat que el món de les Religions està marcat per una gran quantitat de preceptes rituals, creences, dogmes, prohibicions,... podria semblar que la “moral cristiana” constitueix una simplificació excessiva, i que ens deixa massa lliures.

Que la moral cristiana allibera, és ben cert. Amb tot, quan algú es pren seriosament aquest “segon” manament, de seguida s’adona que la moral cristiana és extraordinàriament exigent.
Per adonar-se’n, és suficient llegir les Benaurances. Perquè, si hi ha pobres, és una ofensa contra ells ser ric. Si hi ha qui plora, és una ofensa contra ell no consolar-lo. ... (Mateu 5:1-12).
 
Resumint: L’amor al germà és l’únic manament. Però l’amor al germà, quan arriba, ens fa adonar d’una gran quantitat d’ofenses que hauríem comès abans que l’amor al germà ens en fes ser conscients.