Diumenge 22. A. "Pensar".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables,

els grans sacerdots i els mestres de la Llei,

i que havia de ser mort

i de ressuscitar el tercer dia.

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor:

a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué:

“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

¿Què en trauria l’home

de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home

per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir

en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

168. Pensar. (...perquè no penses com Déu, sinó com els homes.)

Després que Jesús proclamés que Pere era benaurat perquè el Pare del cel li havia revelat la seva identitat (“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Mateu 16:17), tot seguit el refusa dient-li: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes”.
Aquesta sobtada reacció de Jesús envers Pere (i la resta dels deixebles) és molt sorprenent, i provoca molts interrogants. ¿No és el més normal que els humans pensem com els homes? Si Déu ha creat els Humans, per què pensar humanament és contrari a pensar segons Déu? Si Jesús, segons els Evangelis, és el Fill de l’home (és a dir: l’Home per antonomàsia), com pot ser que refusi algú perquè pensa com els homes?

Pere ha conegut la identitat de Jesús gràcies a una revelació del Pare del cel (Mateu16:17). ¿Comporta, aquesta revelació, que Pere ja no pugui pensar com els humans sinó només com Déu?
Totes aquestes preguntes semblen ben lògiques, però descuiden una dada important: que la vida humana té forma d’història.

Imaginem un infant que acaba de néixer. La sensació més directa i primària és la seva total dependència. Per això, l’instint de supervivència el portarà a voler assegurar la possessió d’aquestes persones de les quals depèn absolutament.
Entén la seva dependència com una debilitat. Entén que les persones de qui depèn són més fortes que ell. Per això, des del primer moment, el seu instint vital el portarà a voler assegurar-se la presència de les persones que necessita. Però això comporta “posseir-les” d’alguna manera. És a dir: fer-les “seves”; “dominar-les des de la dependència”.

Per aconseguir-ho, provarà totes les estratègies que li donin “resultat”: plorar, està malat, somriure, certs moviments, determinats crits,... Experimentarà que determinats comportaments mouen els altres cap a ell: uns, per estimar-lo; altres, per renyar-lo... Però "estaran per ell".

Des del primer moment, tot ésser humà experimenta en la seva pròpia pell que la vida comporta domini. Hi ha qui domina, i qui és dominat. I res no fa sentir-se tan independent com tenir persones (o animals) sota el propi domini.
El nen, a mesura que es vagi fent gran, experimentarà directament que aquest món on ha estat ficat, de fet, s’expressa sobretot en tres paraules: Poder, Poder i Poder.

És cert que també experimenta l’Amor que rep. Però, en la seva total dependència, l’amor és experimentat com formant part del Poder. Ell se sent estimat, però en la seva debilitat. Els qui més l’estimen són també els qui dominen totalment la seva vida.
I potser tardarà molt temps a descobrir la radical diferència entre "Amor" i "Poder".
Això és el que significa “pensar com els homes”.

En el món dels humans hi ha alguns que són (o apareixen com a) poderosos poderosos. També hi ha poderosos menys poderosos que depenen d’altres poderosos. Hi ha dependents que tenen Poder sobre altres més dependents que ells. També hi ha dependents que s’identifiquen amb el poderosos per tenir la sensació de participar del seu Poder. Fins i tot hi ha dependents que converteixen la seva servitud en “virtut”, i això els permet sentir-se superiors als poderosos d'alguna manera. Tampoc falten els qui han aconseguit convertir la seva dependència en una eina de domini.
El món del Poder és plurivalent i anguilejant. Tot és possible en l’àmbit del Poder, perquè, de fet, el Poder és basa en una mentida compartida.

En canvi, Pensar com Déu significa fer un pas vers la veritat de l’Home; vers la vertadera humanització.
La mentida del Poder ens deshumanitza. No obstant això, les víctimes del Poder també revelen horitzons d’humanitat.
La primera víctima del Poder la reconeixem en nosaltres mateixos. I, a partir de la nostra pròpia experiència, cada víctima fa que ressoni dins seu una pregunta impertinent: “On és el teu germà?” (Gènesi 4:9).

És una pregunta que no ens podem treure de sobre. I és aquí on ens juguem la nostra pròpia humanització. No hi valen ni ideologies, ni religions, ni filosofies, ni humanismes,... Davant cada víctima només hi ha una resposta “humana”: acostar-s’hi. Tota altra resposta és inhumana. I ho sabem. (￫Paràbola del Samarità. Lluc 10:30).

Pensar com Déu (es cregui en "Déu", o no) significa veure les víctimes i fer-se’n solidari. Només així ens humanitzem i fem Humanitat.