diumenge, 20 d’agost del 2017

Diumenge 21è. A. "Claus".



ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 16,13-20).
En aquell temps...
Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,
i un cop allà, preguntava als seus deixebles:
Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”
Ells li respongueren:
Uns diuen que és Joan Baptista,
altres, que és Elies,
altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”
Simó Pere li contestà:
Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.
Jesús li va respondre:
Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:
això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,
sinó el meu Pare del cel.

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.
Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,
i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.
Et donaré les claus del Regne del cel,
i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,
i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.
Després prohibí severament als deixebles
de dir a ningú que ell era el Messies.


167. Claus. (Et donaré les claus del Regne del cel...).
Ser posseïdor de les claus d’un espai tancat significa tenir la potestat de deixar entrar i sortir; també la possibilitat de convertir un espai en un lloc privat o en una presó.

Jesús diu a Pere que li donarà les claus del Regne del cel. Però el
Regne del cel no és pas un espai tancat; ni privat, ni presó. També sabem que el Regne de Déu no és com els regnes d’aquest món (Joan18:36) i que els deixebles s’hi han de comportar diferentment de com els governants es comporten en els regnes d’aquest món (Mateu 20,25).
Per això ens podem preguntar: Què volen dir, en concret, aquestes paraules de Jesús? Qui és
Pere, i què representa? (Pere).
En el conjunt dels quatre Evangelis, Pere hi té clarament un paper únic i destacat. Hi és descrit com el primer i el més incondicional dels deixebles de Jesús, i, a la vegada, com el deixeble més oposat a l’obra de Jesús, juntament amb Judes. Sobretot en l’Evangeli de Joan, Pere i Judes quasi sempre es troben associats: quan es parla d’un, també sol parlar-se  de l’altre. De fet, en les llistes de "els Dotze" són ells els qui obren i tanquen la llista, com englobant tota la resta.
La gran diferència entre Pere i Judes és que Pere, al final, es converteix. Judes, no. 
Els quatre Evangelis destaquen com Pere arriba a la
negació total de Jesús (de l’Home). També destaquen la seva (immediata) conversió. Les escenes són molt gràfiques: Pere “fa colla” amb la guàrdia del gran sacerdot, i nega rotundament tota relació amb aquell home que estan jutjant. Després, el gall canta... i Pere arrenca plorar amargament (Mateu 26:69. Veure també Marc 14:66; Lluc 22:56; i Joan 18:15).
En l’Evangeli de Joan, la conversió de Pere es retarda fins a l’últim moment, i s’hi dedica tot un capítol. Tres preguntes del Ressuscitat (del “Desconegut”) que corresponen a les tres negacions: M’estimes més que aquests? Només després de les tres respostes afirmatives de Pere, Jesús li dirà: Segueix-me (Joan 21:15).
En els Evangelis, Pere personifica el “primer convertit”, model de conversió. Aquesta qualitat de primer convertit és directament explicitada en l’Evangeli de Lluc: Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans (Lluc 22:31).
Et donaré les claus del Regne del cel”. No són unes claus que indiquin poder o domini per obrir i tancar un Regne que està sempre obert i ofert a tots els humans.

Però, aquests
humans als quals és ofert el Regne de Déu no es troben pas en una situació neutra sinó que estan subjectes a un altre "Regne". Tots els humans comencem la nostra història personal tancats en algun dels regnes d’aquest món, amb fortes portes: portes que signifiquen esclavitud i mort. Doncs bé: a tots ells és ofert l’exemple de Pere, model de conversió.
 
Pere, el nom del qual significa
pedra dura, per la conversió esdevé roca que fonamenta i uneix els qui responen a la oferta del Nou Regne. Pere, que en tot l’Evangeli es relaciona amb Jesús com a cap dur (pedra), al final plora amargament i accepta allò que és l’essència mateixa del missatge de Jesús: viure donant la vida per amor als humans. Ha superat la seva duresa (Joan 21:18).
Mil set-cents anys d’Església associada al Poder han convertit les “claus de Pere” i el significat de la “roca” en una excusa per a una concepció jerarquitzada de l’Església, amb un mimetisme tràgic amb els regnes d’aquest món. Sobretot en el món catòlic, estem tan acostumats a aquesta Església–Poder que quasi no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.
El concili Vaticà II va constituir, per voluntat expressa del papa Joan XXIII, una gran ocasió per a la conversió, i precisament sota la “poderosa” cúpula de Pere. Però la conversió no es fa per decisió d’un papa o d'un concili. Cal que cadascú es converteixi, perquè el punt de partida de cadascú és la pedra dura. Les claus donades a Pere no són pas un privilegi sinó un alliberament per a la conversió.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada