Diumenge 14è. Any A. "Jou".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

160. Jou. (Accepteu el meu jou ... perquè el meu jou és suau...).

El jou és una peça que serveix per obligar una parella de bous a caminar junts estirant una arada o una carreta. Podríem dir que és un instrument per a treballs forçats. Per això poden resultar sorprenents i escandaloses les paraules que l’Evangeli de Mateu posa en boca del mateix Jesús invitant als seus deixebles a acceptar el seu jou.
I no serveix d’excusa dir que es tracta d’un jou suau i d’una càrrega lleugera. No hi ha jous suaus ni càrregues lleugeres quan es tracta de treballs forçats.
Jou i càrrega semblen, doncs, paraules inadequades per expressar el projecte humanitzador de Déu en nosaltres.

Cal reconèixer que el simbolisme del jou és freqüent en la Bíblia, sobretot quan es tracta de l’educació dels fills. Per als pares, mai no ha estat fàcil educar. Una bona educació comporta imposar normes i comportaments que, en el seu conjunt, poden ser sentits com un jou pesant per als fills. Se suposa que espontàniament un nen no creix seguint el camí recte. Per això, una bona educació comporta obligar-lo a anar pel bon camí, com fa el jou amb els bous. En bé del propi nen i de la comunitat que l’acollirà.

En la Bíblia, corregir i castigar no manifesten pas manca d’amor envers els fills sinó tot el contrari: 

“Qui plany el bastó no estima el seu fill; qui l’estima, de bona hora el corregeix” (Proverbis 13:24). 

Si corregeixes el teu fill, tu viuràs tranquil i ell t’omplirà de satisfaccions (Proverbis 29:17). 

“Quin pare hi ha que no corregeixi el seu fill?” (Hebreus 12:7). 

Per això quan Israel pateix algun mal, els profetes interpreten que Déu actua com a Pare que el corregeix per al seu bé (Deuteronomi 8:5).

Però, amb el simbolisme del jou, els Evangelis no estan pas parlant simplement d’educació o de correcció. Sabem que els Evangelis tenen sempre dos nivells de llenguatge: des d'un nivell superficial volen portar-nos a un nivell profund, que constitueix el seu vertader missatge.

L’evangeli d’avui, abans de parlar-nos del jou de Jesús, parla de tots els qui esteu cansats i afeixugats... Jesús no parla a unes persones que estan en una situació neutra. Al contrari: la gran majoria dels seus oients viuen oprimits sota un jou que els esclavitza de debò.
Jesús inaugura el regne de Déu (regne del cel, en Mateu) en un món que viu sotmès al Príncep d’aquest món.
És el príncep d’aquest món qui imposa a les multituds un jou opressor. Ho fa a través d’infinites formés de domini: domini religiós, militar, polític, econòmic, social,... És un jou pesadíssim, de tots els temps i de tots els llocs.
El jou de Jesús no és pas un “jou alternatiu”, més suau, ofert a uns deixebles privilegiats perquè puguin substituir el jou pesadíssim per un de suau.

 
Fer-se deixeble de Jesús no comporta pas ser alliberat del jou opressor i mortífer del príncep d’aquest món. Jesús mateix va haver-lo de suportar (Joan 19:7). Però, amb la seva mort, Jesús posa en evidència la malícia i la caducitat del jou opressor. Així el deslegitima i el corregeix. Amb la seva mort resurrecciosa, Jesús posa de manifest la mentida del Poder. “No tingueu por dels qui només poden matar el cos...” (Mateu 10:28).

El jou suau de Jesús és, en realitat, un suavitzant i un corrector de la duresa i de l’eficàcia del jou opressor que la gran majoria dels humans hem de suportar, i que, a la vegada, som obligats a mantenir.

Quan Jesús declara benaurats els pobres (Mateu 5,33), aquests no deixen pas de ser pobres. I quan diu benaurats els perseguits, aquests no deixen pas de ser perseguits. Però, per Jesús, poden saber i començar a experimentar que la seva pobresa imposada i la mort que els pugui venir de la persecució no són l’última paraula; i són benaurats perquè l’última paraula està només en Déu que ha decidit vivificar-los i enriquir-los.

La proposta de Jesús no és un canvi de jou sinó un canvi en la manera de sentir-se humans. No és el mateix viure els mals pensant que ens ha tocat la “mala sort”, o saber que formem una Humanitat encara molt inhumana, però cridada a fer-se progressivament a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:26).