Diumenge 12è. Any A. "Por".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).

En aquell temps...

Jesús digué als seus apòstols:

“No tingueu por dels homes.

No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;

no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.

Allò que us dic a la fosca,

digueu-ho a plena llum;

allò que us he dit a cau d’orella,

proclameu-ho des dels terrats.

I no tingueu por dels qui maten només el cos,

però no poden matar l’ànima.

Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern

tant l’ànima com el cos.

¿No es venen dos pardals per pocs diners?

Doncs, ni un d’ells no cau a terra

si no ho permet el vostre Pare.

Però a vosaltres,

Déu us té comptats cada un dels cabells.

No tingueu por:

valeu molt més que tots els ocells plegats.

A tothom que em reconegui davant dels homes,

també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;

però a tothom que em negui davant els homes,

també jo el negaré davant el Pare del cel.

158. Por. (...no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima...).

La por és un sentiment primari. Tothom l’experimenta d’alguna manera i la coneix bé, encara que sigui difícil definir-la perquè és diferent en cada persona, i cada persona la viu diferentment en les canviants situacions de la vida. Per això en totes les llengües, la por té una gran varietat de noms que en destaquen matisos variats: temor, espant, terror, paüra, basarda, pànic, paor, esglai, espavent, inseguretat,...

La por és utilitzada pels poderosos. I, com que la base de la por són les necessitats, el primer que intenten els poderosos és fer-se necessaris ells mateixos. L’expressió més burda d’aquest engany la trobem actualment en els Estats. Els poderosos han organitzat de tal manera els Estats que ells, els poderosos, hi són absolutament necessaris. Els mateixos Estats resulten també "necessaris", amb la teranyina sufocant de la seva burocràcia i de les seves lleis.

També en el camp religiós s’ha caigut en aquest parany. Els poders religiosos han “activat” la por religiosa per fer-se necessaris.
El Cristianisme va ser convertit molt aviat en religió. Però és evident que Jesús de Natzaret va oposar-se frontalment a tota religió legitimadora de Poder. D’aquí que una de les frases més repetides en els Evangelis sigui “No tinguis por” i “No tingueu por”.

No tingueu por de Déu perquè Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell (Joan 3:16s). Que Déu ens doni el seu propi Fill significa que ens vol ser Pare, no espantaocells.

És cert que, sovint, la presència de Déu, quan experimentem que s’apropa o entra en la nostra vida, causa por i, fins i tot, terror. La seva absoluta grandesa posa en evidència, per contrast, la nostra petitesa. Més encara: davant Déu, la nostra petitesa pren la forma d’una ombra en la seva Llum; d’una indignitat que "taca" la seva Santedat. Recordem la reacció de Pere davant Jesús: Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! (Lluc 5:8).

És per això que, quan Déu ens fa experimentar la seva presència, d’una manera o altra sempre comença dient-nos: No tinguis por.

També és cert que la Bíblia afirma i repeteix que el “temor de Déu” és principi de saviesa (Proverbis 1:7); però aquest temor no neix d’un sentiment d’inseguretat sinó d’un amor reverencial. També els enamorats tenen por d’ofendre’s sense voler; tenen por de no estar a l’altura de la bondat i de la generositat de l’altre. Per això es demanen perdó tantes vegades.

No tingueu por dels homes.
L’evangeli d’avui conté una frase sorprenent: No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.
Els humans som cent per cent corporals. ¿Com se’ns pot demanar que no tinguem por dels qui ens poden matar? ¿La mort corporal, no és el pitjor que ens pot passar?!

Aquí Jesús ens invita a fer un pas endavant en la nostra no-por.
És cert que som cent per cent corporals. Però la nostra vida no roman subjecta per sempre a unes mateixes condicions corporals. El cos ens fa solidaris de tots els vivents, i és aquesta solidaritat allò que “aguanta” realment la nostra vida. El nostre cos és el suport de la nostra vida individual, però té una funció canviant: ens permet entrar progressivament en la dimensió solidària de la nostra vida, fent possible que la nostra vida rebuda vagi esdevenint també vida donada. I el suport de la vida donada ja no és el cos individual sinó el cos espiritual (per fer servir l’expressió de St. Pau. 1Corintis 15:44) que “neix” de la solidaritat viscuda. És a dir: la vida compartida pren forma de "xarxa" que es converteix en el "nou suport" de cada vida individual.

Per imaginar aquesta “corporalitat canviant” ens pot ajudar allò que experimentem en les arts, com per exemple en la Música: els instruments musicals provoquen simplement vibracions de l’aire. Però, si algú escolta i gaudeix d’aquestes vibracions, aleshores apareix la música, amb capacitat per transformar les nostres vides. Les vibracions desapareixen; la música, no. Queda “in-corporada” en la corporalitat de qui en gaudeix.