Corpus. Any A. "Menjar ... Beguda".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 6, 51-58).

En aquell temps Jesús digué als jueus:

”Jo sóc el pa viu baixat del cel.

Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.

Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món”.
Els jueus es posaren a discutir.

Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?”

Jesús els respongué:

“Us ho dic amb tota veritat:

si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir.

Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.

157. Menjar ... Beguda (... la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda).

Ja estem acostumats al doble nivell de llenguatge en els Evangelis, i sobretot en el de Joan: un nivell superficial i un nivell profund.
En l’evangeli d’avui, el nivell superficial és tan absurd que de seguida som portats a preguntar-nos pel nivell profund. Diríem que en l’evangeli d’avui hi ha com un desplaçament de nivells: el nivell superficial està posat tant fora de la racionalitat que així s’aconsegueix que el nivell profund quedi situat en una certa normalitat.

Que Jesús digui i repeteixi que la seva carn és un veritable menjar, i la seva sang una veritable beguda és inacceptable, com fa notar el mateix evangelista amb la reacció dels oients. Semblaria una invitació al canibalisme! I no obstant, amb aquestes paraules "escandaloses", Jesús ens mostra el sentit més humà i humanitzador de la vida humana: fer-se aliment els uns dels altres.

Amb un llenguatge dur, Jesús ens porta a descobrir la més dolça i agraïda de les capacitats humanes, ja que els Humans vivim en la mesura que rebem i donem la nostra vida.
La gran majoria de mares i pares ho saben per experiència directa. La gran majoria d’ells, posats a taula, podrien agafar el pa i dir als seus fills: aquest pa és la meva (nostra) vida que es fa aliment per a vosaltres. Preneu i mengeu-ne.

I no solament amb els fills. L’amor vertader és això: fer-se pa, fer-se aliment per a la persona o persones estimades. I quan aquesta donació és mútuament compartida, aleshores apareix la gratificant experiència de la comunió.

Ningú no s’ha donat a si mateix la pròpia vida. Tots l’hem rebuda gratuïtament. I en gaudim donant-la.
Acceptar la pròpia vida com un do rebut, i convertir-la en aliment per als altres, constitueix el moll de l’os de la vida i del missatge de Jesús. Per això entre els humans la taula i l’aliment compartit han esdevingut el símbol més potent i real viscut (i celebrat) diàriament en l’àmbit d’amor que és la família.

Però és també un símbol exigent, perquè fer-se aliment demana generositat; i la generositat demana esperit de servei; i l’esperit de servei es contraposa directament a una altra tendència també profundament humana (més aviat inhumana!): el Poder.
D’aquí la temptació permanent a fer trampa: pretendre “servir” des d’una suposada superioritat; “donar la pròpia vida” imposant-la als altres.
La família és certament un àmbit d’amor; però fàcilment es perverteix esdevenint un àmbit de domini.

En les celebracions catòliques sovint s’ha substituït la “normalitat” de la taula pel “misteri” de l’altar. Ja no es tracta de “fer-se aliment els uns dels altres” sinó de “consagrar" el pa i el vi perquè es  "converteixin" en el cos i la sang de Crist per mitjà d'una acció  "reservada" als qui tenen Poder sagrat.
Així la vida es converteix en religió; i després, des de la religió, es "dirigeix" la Vida. Greu corrupció de l’Eucaristia!!!

No és estrany que, en la mesura que s’ha anat emancipant de l’Església, la societat hagi anat abandonant unes celebracions rituals incapaces de significar la Vida rebuda i donada.
No cal lamentar que la gent no vagi a missa, perquè ja fa temps que s’ha "perdut" la missa.
En canvi, sortosament, no s’ha perdut fer de la pròpia vida un aliment per als altres, tant dintre com fora de l’àmbit confessional cristià.

La dialèctica Humanització – Deshumanització (Comunió – Poder) continua plenament vigent; i cadascú ha de veure a quin costat ha decidit situar-se, més enllà dels ritus que faci servir.
“També vosaltres em voleu deixar?”, pregunta Jesús (l’Home) als seus deixebles (Joan 6:67).