6è. de Pasqua. A. "Orfes".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 14,15-21).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

El món no el pot rebre,

perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo,

però vosaltres sí que el coneixeu,

perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.

No us deixaré orfes: tornaré a venir.

D’aquí a poc, el món ja no em veurà,

però vosaltres sí que em veureu,

perquè jo visc, i vosaltres també viureu.

Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare,

i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.

El qui m’estima

és aquell que té els meus manaments i els compleix;

el meu Pare l’estimarà,

i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»

153. Orfes. (No us deixaré orfes: tornaré a venir.).

Queden orfes els fills privats d’algun dels pares, sobretot si això passa quan encara en tenen necessitat. També es pot parlar d’orfandat quan un deixeble es veu privat del seu mestre, sobretot si encara no ha adquirit l’aprenentatge suficient.
L’Evangeli de Joan és l’únic que parla d’orfandat per referir-se a la relació de Jesús amb els seus deixebles.

Però ja sabem que els Evangelis, i sobretot el de Joan, tenen un doble nivell de significació: un nivell superficial, més o menys intel·ligible directament, i un nivell profund, comprensible en la mesura que anem experimentant allò que ens vol dir.

El significat superficial de les paraules que hem llegit està força clar: l’absència de Jesús provocarà en els seus deixebles un sentiment d’orfandat. Però serà per poc temps perquè, com ensenya la mateixa experiència, sovint l’absència del pare o del mestre activa la força i les capacitats (“l’esperit”) que les paraules, consells i exemples rebuts volien produir. De fet, el mateix Jesús diu clarament als seus deixebles: “Us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré” (Joan 16:7).

Però el significat profund de les paraules de Jesús diu més coses, que no ens hauríem de perdre.
“No us deixaré orfes”. Jesús no parla només de la orfandat que els deixebles patiran quan ell marxi, sinó de l’orfandat en què des de sempre viuen immersos donat que, a pesar d’estar amb Jesús, no l’han entès, ni han acollit realment el seu missatge, ni han participat de debò en la seva experiència de Filiació.
Es tracta d’aquella orfandat que experimenta tot ésser humà quan esdevé conscient de si mateix.

Tot ésser humà, quan adquireix consciència de si mateix, es troba davant unes preguntes sense una resposta de debò satisfactòria.
És cert que, sobretot si viu en un marc religiós, possiblement se li donin moltes i variades respostes que li poden resultar “vàlides” perquè li arriben abans que ell es faci les preguntes. Però quan venen de debò les preguntes, les respostes rebudes o apreses deixen de ser satisfactòries, o li provoquen altres preguntes encara més radicals. Què significa realment viure? Per què existim? Per què la mort? Per què el dolor? D’on neix el mal? Què o qui sóc realment?
Cada home se sent orfe de llum davant les seves grans preguntes.

“No us deixaré orfes”. La promesa de Jesús seria realment una bona notícia si no fos incomprensible. “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel; però ara, amb tot això, ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses”, es lamenten els dos deixebles d’Emaus (Lluc 24:21).

“No us deixaré orfes”. ¿Com pot dir això Jesús, si ell mateix ha experimentat una orfandat total que l’ha portat a cridar: Elí, Elí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? (Mateu 27:46).

I no obstant, aquí està la promesa de Jesús.
La paternitat que ens mostra no s’exhibeix davant nostre, com separada de nosaltres. Tampoc no es tracta de presentar-nos la paternitat de Déu com una realitat que s’imposa per la seva força o per la nostra necessitat.

Jesús és home; cent per cent humà. A la Creu assumeix tota l’experiència humana, incloses l’orfandat i la solitud. I és precisament en aquest moment quan porta al màxim la consciència de la seva filiació. Les paraules “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” no són pas un crit de desesperança sinó l’afirmació màxima d’un sentiment filial. Ho reconeixerà explícitament el centurió que contempla la seva mort (Marc 15:39) amb tots els qui el guardaven (Mateu 27:54): “Realment aquest home era fill de Déu”. L’Evangeli de Lluc també fa explícit aquest sentiment: Pare, a les teves mans confio el meu esperit (Lluc 23:46).

Amb la seva manera de morir, Jesús revela l’autèntic significat de la mort: no és un final sinó un pas (Pasqua). Jesús passa de la “vida tinguda” a la “vida donada”; i precisament la “vida donada” és allò que fa sentir-se plenament fill de Déu (Déu = “Vida que es dóna” o Pare). La vida donada ens introdueix a la vida compartida.

A partir de Jesús, cada ésser humà descobreix davant seu un camí: Jesús, el Ressuscitat. L’home que ha passat totalment de la vida tinguda a la vida donada i compartida.

En Jesús descobrim que la vida humana és un misteri de Comunió. Sentim la pròpia vida com un do rebut, que ens mou a donant-nos. Do rebut de Déu a través dels altres; vida donada als altres que ens fa fills de Déu. Filiació i Germanor són les dues cares de la Vida humana. Hi queda superada l’orfandat.