Paraules i Parauletes.
Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/
EVANGELI. (Joan 11,1-45).
En blau allò que correspon a la versió
llarga.
En aquell
temps,
caigué malalt un home que es deia Llàtzer.
Era de Bet-Hània, el poble de Maria
i de la seva germana Marta.
Maria era la qui, més endavant,
ungí el Senyor amb perfum
i li eixugà els peus amb els cabells.
Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues
germanes enviaren a dir a Jesús:
«Senyor,
aquell que estimeu està malalt.»
Jesús, en
sentir això, digué:
«Aquesta
malaltia no és mortal;
és per a
donar glòria a Déu:
el Fill
de Déu en serà glorificat.»
Jesús
estimava Marta i la seva germana i Llàtzer.
Després
de rebre la notícia de la malaltia,
es quedà
encara dos dies al lloc on era.
Després,
passats aquests dies, digué als deixebles:
«Tornem a
Judea.»
Ells li digueren:
Ells li digueren:
«Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar,
i ara hi torneu?»
Jesús contestà:
«La claror del dia dura dotze hores.
Els qui caminen de dia no ensopeguen,
perquè veuen la claror d’aquest món,
però els qui caminen de nit sí que ensopeguen,
perquè els manca la claror.»
Després afegí:
«Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit;
vaig a despertar-lo.»
Els deixebles li digueren:
«Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo.»
Jesús es referia a la seva mort,
però els deixebles es pensaven
que parlava del son ordinari.
Llavors Jesús els digué clarament:
«Llàtzer és mort.
M’alegro de no haver estat allà;
serà en profit vostre, perquè cregueu.
Però ara anem-hi.»
Tomàs, el Bessó, digué als seus companys:
«Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell.»
Quan
Jesús arribà,
ja feia
quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
Bet-Hània és a prop de Jerusalem,
Bet-Hània és a prop de Jerusalem,
cosa de tres quilòmetres,
i molts dels jueus havien vingut a donar el condol
a Marta i a Maria per la mort del seu germà.
Marta,
quan va saber que Jesús arribava,
sortí a
rebre’l.
Maria es
quedà a casa.
Marta digué
a Jesús:
«Senyor,
si haguéssiu estat aquí,
el meu
germà no s’hauria mort.
Però fins
i tot ara jo sé
que Déu
us concedirà tot el que li demaneu.»
Jesús li
diu:
«El teu
germà ressuscitarà.»
Marta li
respon:
«Ja sé
que ressuscitarà
quan
tothom ressusciti el darrer dia.»
Li diu
Jesús:
«Jo sóc
la resurrecció i la vida.
Els qui
creuen en mi, encara que morin, viuran,
i tots
els qui viuen i creuen en mi,
no
moriran mai més.
Ho creus,
això?»
Ella li
diu:
«Sí,
Senyor: Jo crec que vós sou el Messies,
el Fill
de Déu que havia de venir al món.»
Havent dit això
se n’anà a cridar la seva germana Maria
i li digué en veu baixa:
«El mestre és aquí i et crida.»
Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit
i anà a trobar-lo.
Jesús encara no havia entrat al poble,
sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat.
Els jueus que eren amb ella a casa
per donar-li el condol,
en veure que s’aixecava així i se n’anava,
la seguiren,
pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre.
Maria arribà on era Jesús i, en veure’l,
es llançà als seus peus i li digué:
«Senyor, si haguéssiu estat aquí
el meu germà no s’hauria mort.»
Quan
Jesús veié
com plorava,
i com ploraven també els jueus
que l’havien acompanyada,
es
commogué profundament i es contorbà.
Llavors
preguntà:
«On l’heu
posat?»
Li diuen:
«Veniu a veure-ho, Senyor».
A Jesús
se li negaren els ulls.
Els jueus
deien: «Mireu com l’estimava.»
Altres
deien:
«Aquest
home que obrí els ulls al cec,
no hauria
pogut fer que Llàtzer no morís?»
Jesús, commogut
altra vegada,
arribà on
era el sepulcre.
Era una
cova tancada amb una llosa.
Jesús
digué:
«Traieu
la llosa.»
Marta, la
germana del difunt, diu a Jesús:
«Senyor,
ja es descompon;
fa quatre
dies que és mort.»
Li respon
Jesús:
«No t’he
dit que si creus veuràs la glòria de Déu?»
Llavors
van treure la llosa.
Després
Jesús alçà els ulls al cel i digué:
«Pare, us
dono gràcies perquè m’heu escoltat.
Ja sé que
sempre m’escolteu,
però dic
això
perquè ho
sàpiga la gent que em rodeja
i creguin
que sou vós qui m’heu enviat.»
Havent
dit això cridà fort:
«Llàtzer,
vine a fora.»
I el mort
sortí.
Tenia els
peus i les mans lligats
amb les
benes d’amortallar
i la cara
lligada amb un mocador.
Jesús els
diu:
«Deslligueu-lo
i deixeu-lo caminar.»
Molts
dels jueus que havien vingut a casa de Maria
i veieren
el que va fer Jesús,
cregueren
en ell.
146. Mort. ("Llàtzer és mort".).
En els Evangelis hi ha tres episodis en què Jesús es troba
amb una persona morta, i la "ressuscita". És a dir: posa en evidència la nova dimensió en què, morint, ha entrat.
1. Un és l’episodi de la Filla de Jaire, que es troba en els
tres Evangelis Sinòptics: Mateu 9:24, Marc 5:39, Lluc 8:52.
S’hi mostra la diferent manera de valorar la situació: la gent parla d’una noia “morta”, i en canvi Jesús diu que està “dormida”. Aquesta diferència ve del fet que, per a Jesús, la “mort” no és el mateix que per a nosaltres. Per a Jesús només hi ha “mort” quan es renuncia voluntàriament a la “vida”, entesa com a comunió amb Déu i els germans. Per a Jesús, la mort biològica no és cap final sinó el pas (“pasqua”) a una altra forma de vida.
La noia que la gent veu morta té "dotze anys"; és a dir: ha arribat a la seva maduresa corporal. Filla del cap de la Sinagoga, fins ara ha estat alimentada amb la Llei. Però la Llei no té capacitat per alimentar la seva maduresa, i es "col·lapsa" per inanició. Jesús, donant-li la mà, li comunica nova energia, i encarrega al pare que "l’alimenti" per a la vida madura. (→ Diumenge 13.B).
S’hi mostra la diferent manera de valorar la situació: la gent parla d’una noia “morta”, i en canvi Jesús diu que està “dormida”. Aquesta diferència ve del fet que, per a Jesús, la “mort” no és el mateix que per a nosaltres. Per a Jesús només hi ha “mort” quan es renuncia voluntàriament a la “vida”, entesa com a comunió amb Déu i els germans. Per a Jesús, la mort biològica no és cap final sinó el pas (“pasqua”) a una altra forma de vida.
La noia que la gent veu morta té "dotze anys"; és a dir: ha arribat a la seva maduresa corporal. Filla del cap de la Sinagoga, fins ara ha estat alimentada amb la Llei. Però la Llei no té capacitat per alimentar la seva maduresa, i es "col·lapsa" per inanició. Jesús, donant-li la mà, li comunica nova energia, i encarrega al pare que "l’alimenti" per a la vida madura. (→ Diumenge 13.B).
2. El segon és l'episodi del Fill de la viuda de Naïm, exclusiu de l’Evangeli de Lluc (Lluc 7:11). Es pot considerar un relat paral·lel, en masculí, del de la Filla de Jaire.
Amb tot, el missatge és més contundent: no és només la Sinagoga sinó tot el Poble que "acompanya" la mare-viuda, que ha perdut el seu fill únic. És tot el Poble que perd la capacitat per "continuar-se" perquè el seu fill únic ha mort.
Aquí Jesús no diu que el noi “dorm”. No obstant, l’acció de Jesús i la resposta immediata del noi deixen clar que la seva mort era conseqüència d’alguna carència vital, que la presència de Jesús soluciona. “Déu ha visitat el seu Poble”. (→Diumenge 10. C).
Amb tot, el missatge és més contundent: no és només la Sinagoga sinó tot el Poble que "acompanya" la mare-viuda, que ha perdut el seu fill únic. És tot el Poble que perd la capacitat per "continuar-se" perquè el seu fill únic ha mort.
Aquí Jesús no diu que el noi “dorm”. No obstant, l’acció de Jesús i la resposta immediata del noi deixen clar que la seva mort era conseqüència d’alguna carència vital, que la presència de Jesús soluciona. “Déu ha visitat el seu Poble”. (→Diumenge 10. C).
3. El tercer episodi és el llegit avui, exclusiu de l’Evangeli
de Joan, i és molt elaborat. També aquí Jesús diu de Llàtzer que “s’ha adormit”
(Joan 11:11). Tot el context posa de manifest que es tracta de l’experiència
de la mort en el si de la comunitat cristiana, la comunitat creient i dels "germans".
Tot i les paraules de Jesús “els qui creuen tenen vida
eterna” (Joan 6:47), la comunitat dels germans també experimenta la mort.
Per això la mort de Llàtzer els resulta sorprenent. Per això les germanes del difunt “acusen” Jesús de la mort del seu germà: “Si haguéssiu estat aquí, no hauria mort el meu germà” (Joan 11:21 i 11:32).
Tot i que és una acusació que neix precisament de la fe, Jesús fa veure a les germanes que la seva fe encara no és madura, ja que han fet amb el germà difunt exactament el mateix que els qui no tenen fe: l’han lligat i tancat al “món dels morts”, que és un món fals . L’únic món real és el de la vida, creat per Déu.
Jesús fa "corregir" allò que han fet: “Traieu la llosa”. “Llàtzer, vine a fora”. I també: “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”.
Per això la mort de Llàtzer els resulta sorprenent. Per això les germanes del difunt “acusen” Jesús de la mort del seu germà: “Si haguéssiu estat aquí, no hauria mort el meu germà” (Joan 11:21 i 11:32).
Tot i que és una acusació que neix precisament de la fe, Jesús fa veure a les germanes que la seva fe encara no és madura, ja que han fet amb el germà difunt exactament el mateix que els qui no tenen fe: l’han lligat i tancat al “món dels morts”, que és un món fals . L’únic món real és el de la vida, creat per Déu.
Jesús fa "corregir" allò que han fet: “Traieu la llosa”. “Llàtzer, vine a fora”. I també: “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”.
Deixeu-lo caminar.
A on va, Llàtzer? De moment el relat no ho diu, però deixa clar que la mort no és un final sinó un pas (pasqua).
A on va, Llàtzer? De moment el relat no ho diu, però deixa clar que la mort no és un final sinó un pas (pasqua).
Fora del marc de la fe, l’episodi de la resurrecció de
Llàtzer és del tot incomprensible i, fins i tot, absurd. Només la fe permet
veure en la mort física el pas de la vida tinguda a la vida
donada i plenament compartida.
A on va, Llàtzer? La presència de Jesús (de l’Home) defineix el "nou
lloc" dels qui han fet de la seva vida una donació. Trobem Llàtzer en el sopar dels germans (Joan 12:2). És el sopar de la Comunitat amb Jesús i els germans:
Llàtzer (el mort vivent), Marta (que serveix) i Maria (que
perfuma el cos de Jesús com es feia amb l’espòs abans del casament).
Llàtzer viu “a casa” (>Betània = Casal) dels germans. El cos
perfumat de Jesús “pre-anuncia” el "cos" ressuscitat: “Tota la casa
s’omplí de la fragància d’aquell perfum”. I També: “Ella ha guardat
aquest perfum per al dia de la meva sepultura” (Joan 12:7). És a dir: el perfum que s'escampa és un símbol de la vida donada.
La mort corporal demana una resurrecció corporal.
Però això no s’ha d’entendre com una "re-animació" tornant a la situació anterior del cos. La vida
tinguda necessita un cos tingut, producte ocasional d’unes lleis
físiques, temporals i variables. La vida donada té per suport un cos que es dóna. La “fragància” del perfum.
La fragància del perfum es contraposa a la pudor del cadàver. Jesús mateix indica la connexió entre el “valuós perfum” que omplí de fragància tota la casa i la seva “sepultura” (Joan 12:7). El perfum converteix el sepulcre en la cambra nupcial (Joan 20,5ss) de la "Nova Parella" per a la Humanitat renovada. Aquesta ja no inclou la mort perquè es construeix sobre la vida donada, rebuda i compartida.
Les vibracions sonores existeixen un moment i desapareixen. Però la música que produeixen, si algú l’escolta i en gaudeix, no desapareix amb les vibracions. La música “viu” en les persones que la gaudeixen. En elles, aquella música pot durar per sempre.
El cos de la vida donada es fa visible en la COMUNITAT. No hi hauria resurrecció si ningú acollís la vida donada, com no hi hauria música si ningú no escoltés les vibracions que la generen, com tampoc no hi hauria perfum si no hi hagués una “casa” (comunitat) que s’omplís de la seva fragància. El cos de la vida donada és relació en forma de COMUNIÓ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada