6è. Diumenge. Any A. "Llei".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Mateu 5,17-37).

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«No us penseu que jo vinc a desautoritzar

els llibres de la Llei i dels Profetes.

No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.

Us ho dic amb tota veritat:

Mentre durin el cel i la terra,

no passarà per alt ni la lletra més menuda,

ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei.

Tot es complirà.

Per tant,

aquell que deixi de complir

un dels manaments més petits,

i ensenyi els altres a fer el mateix,

serà tingut pel més petit en el Regne del cel;

però aquell que els compleixi

i ensenyi a fer-ho,

serà tingut per gran en el Regne del cel.

Jo us dic que si no sou més justos

del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus,

no entrareu pas al Regne del cel.

»Ja sabeu que als antics els van manar:

“No matis”,

i tothom que mati, serà reu davant el tribunal.

Doncs jo us dic:

El qui s’enfadi amb el seu germà,

serà reu davant el tribunal.

El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu,

serà reu davant el Sanedrí,

i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern.

Per això, ni que et trobis ja a l’altar,

a punt de presentar l’ofrena,

si allà et recordes

que un teu germà té alguna cosa contra tu,

deixa allà mateix la teva ofrena,

i vés primer a fer les paus amb ell.

Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena.

Si algú et portar al jutjat,

mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida,

abans no et posi en mans del jutge,

i el jutge en mans dels guardes,

i et tanquin a la presó.

T’ho dic amb tota veritat:

Un cop allà, no en sortiries

que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.

»Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri.”

Doncs jo us dic:

Tothom que mira una dona amb mal desig,

en el fons del cor ja ha comès adulteri.

Per això,

si el teu ull dret et fa caure en pecat,

arrenca-te’l i llença’l;

val més que es perdi un dels teus membres,

i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.

I si la teva mà dreta et fa caure en pecat,

talla-te-la i llença-la;

val més que es perdi un dels teus membres,

i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.

»També està manat:

“Si algú es divorcia de la seva dona,

que li doni un document on consti el divorci.”

Doncs jo us dic:

Tothom qui es divorcia de la seva dona,

fora del cas d’una unió il·legal,

en fa una adúltera,

i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

»També sabeu que als antics els van manar:

“No trenquis els juraments.”

I també:

“Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor.”

Doncs jo et dic: No juris mai:

ni pel cel, que és el tron de Déu,

ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus,

ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei,

ni pel teu cap,

ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell.

Digueu senzillament sí quan és sí,

i no quan és no.

Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»

139. Llei.  (... no vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.).

Déu mira els oprimits i fa aliança amb ells. Els dóna una Llei que els pot convertir en Poble. La Llei esdevé l’expressió i la garantia de la identitat del Poble.

Els descendents de Jacob vivien a Egipte com a forasters. No hi eren com un Poble sinó com un conjunt de tribus progressivament esclavitzades (Èxode 1:8). Davant l’opressió, Déu hi intervingué. “Jo sóc el que hi sóc” (Èxode 3:14). Déu digué a Moisès: He vist l’opressió del meu poble i he sentit com clama per culpa dels seus  explotadors (Èxode 3:7).
L’opressió que sofreix l’ha convertit en un Poble Elegit per part de Déu.
Tots els oprimits esdevenen “elegits”. La mateixa opressió els situa davant per davant de la injustícia que pateixen i desperta en ells el sentiment de Justícia. Saben que la Justícia (Déu) està a favor d'ells.

Quan les tribus són fidels a la Llei, subsisteixen com a Poble i prosperen. Quan abandonen la Llei, desapareixen com a Poble, i retorna la servitud. Així ho "ensenya" la història d'Israel.

La Llei queda resumida en els famosos 10 Manaments. Naturalment, el primer de tots és la prohibició absoluta de tenir altres déus; és a dir: de tenir altres senyors (Èxode 20:3), ja que la finalitat de la Llei és la Llibertat. Per això la seva primera exigència és excloure qualsevol forma de servitud.
Els déus egipcis no eren “alliberadors” per a Israel. Per esdevenir Poble lliure caldrà sortir de la terra d'esclavitd i anar cap a la Terra Promesa (→Èxode, des del Glossari).

No solament no poden fer-se servents d’altres déus sinó que tampoc no poden fer-se imatges del seu Déu. Els Poderosos (els de fora i els de dintre) s’imposen presentant-se com a representants (imatges) de Déu, o enviats seus, o encarnacions divines. “No prendràs el nom de Déu en va”; és a dir: no utilitzaràs el nom de Déu ni per imposar-te ni per ser servent. La Llei “imposa” optar per la Llibertat (Segon manament. Èxode 20:4ss).

El 3er. manament obliga a una vivència directa de la Llibertat prohibint treballar o fer treballar en dia de repòs. El “repòs” ha de ser viscut com a temps de llibertat. Encara que es consideri consagrat a Déu, en realitat és un dia consagrat a ser lliure (Èxode 20:8ss).

Els altres Manaments regulen la convivència com a Poble:
-Respectar els pares en la seva ancianitat
-No robar, abans que tot, el preuat bé de la vida (No matar).
-No robar l’esposa (o l'espòs) d’altri (No adulterar).
-No robar els béns que pertanyen a un altre.
-No robar la bona fama (no calumniar o testificar en fals).
-Els dos últims manaments (en la nostra manera de comptar-los) prohibeixen desitjar allò que està prohibit (Èxode 20:17).

En l’evangeli d’avui Jesús declara: No he vingut a abolir la Llei sinó a completar-la.
La Llei és bona, però cal completar-la.
La Llei no és un fi; és un mitjà. L’objectiu és la Llibertat. Cap Llei no és vàlida si no apunta a la Llibertat.

El gran “problema” de la Llei és que queda exterior a nosaltres. Mana la Llibertat però no ens pot fer lliures, ja que s’imposa per via de submissió. En canvi la Llibertat només pot néixer de la Llibertat. Per això la Llei ha de ser completada apuntant més enllà d’ella mateixa.

“No és l’home per a la Llei sinó la Llei per a l’home” (Marc 2,27). Aquest és el complement que introdueix Jesús. Sense aquest complement, la Llei, útil en un primer moment, es perverteix progressivament.
És la gran temptació que sovint no superen els qui fan les lleis o les interpreten.

Quan “l’home és per a la Llei” es pot caure en els crims més grans. Per exemple, quan Pilat presenta Jesús a la multitud i diu “Aquí teniu l’home”, la resposta provocada pels Poderosos és: Crucifica’l; crucifica’l! (Joan 19:5), i afegeixen: Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei aquest home ha de morir.

La Llei és per a l’home; per a la seva Llibertat. En la mesura que s’arriba a la Llibertat va desapareixent la funció de la Llei.
St. Pau, que en un primer moment va caure en la idolatria de la Llei (Fets dels apòstols Fets 8:3; 26:9), un cop convertit, compara la Llei amb allò que passa quan el fill-hereu és petit: tot i ser amo de tot, està sotmès a tutors i educadors que l’imposen lleis per ajudar-lo a ser adult. (Gàlates 4.1). La Llei fa de tutor durant la infantesa. Tota la seva acció ha d’estar orientada a preparar per a la Llibertat.