3er. Diumenge A. "Guarir".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Mateu 4,12-23).

(En blau allò que correspon a la Versió Llarga)

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat,

se’n tornà a Galilea,

però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm,

vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí,

perquè s’havia de complir

allò que anunciava el profeta Isaïes:

«País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar,

l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans:

El poble que vivia a les fosques

ha vist una gran llum,

una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.»

Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així:

«Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans,

Simó, l’anomenat Pere, i Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors,

i els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes

i se n’anaren amb ell.

Més enllà veié altres dos germans,

Jaume i Joan, fills de Zebedeu.

Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes,

i Jesús els cridà.

Ells abandonaren immediatament la barca i el pare,

i se n’anaren amb ell.

I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues,

predicant la bona nova del Regne

i guarint entre la gent tota malaltia.

136. Guarir. (... guarint entre la gent tota malaltia.).

Si hi ha una acció que identifiqui Jesús és guarir. Com llegim avui (en la versió llarga), els Evangelis diuen i repeteixen de vàries maneres que Jesús guaria tota malaltia.
És que Jesús era metge? Ben cert que no.

Avui tenim un coneixement científic de les malalties; en coneixem les causes, i això permet evitar-les o aplicar-hi, si els tenim, els correctius pertinents. Aquesta és la feina dels metges.
Però Jesús no era metge. Com guaria, doncs?

En temps de Jesús, en la mentalitat de la gran majoria, les malalties sempre eren provocades per “algú”. Podien ser un càstig o una prova de Déu, o podien ser directament obra d’algun esperit maligne. Per això el tractament dels malalts solia ser cosa més de sacerdots que de metges (a qui sovint s’atribuïen també trets sacerdotals o màgics).
Però Jesús no era sacerdot.

És cert que els Evangelis també ajunten sovint les curacions amb l’expulsió d’esperits malignes o amb el perdó dels pecats. És un punt que avui descuidem massa. La medicina actual mira sobretot les causes immediates i directes d’una malaltia. Però molts mals venen de més enllà. Venen "d’esperits malignes" que ens posseeixen. Parlo de la Societat que entre tots estem creant, fortament marcada per la por, la inseguretat, la manca objectius engrescadors, amb relacions de domini i de servitud, amb “valors” alienants...: autèntics esperits malignes que generen en les persones individuals malalties de tota classe que els metges no poden curar. Com alliberar-nos de tanta possessió maligna i de tant pecat estructural!?

Per altra banda, Jesús és el Crucificat. Els quatre Evangelis coincideixen en posar de relleu les burles de molts, amb les autoritats i soldats, que deien: Va salvar-ne d’altres però no es pot salvar a si mateix! Que baixi de la creu, i creurem en ell (Mateu 27,41).

També cal tenir en compte que els Evangelis són uns Escrits de creients per a creients. Per als creients, Jesús va “salvar-se” precisament morint a la creu i no pas baixant-ne. Els Evangelis ens presenten la Crucifixió com un espectacle grandíssim i contradictori: els qui no creien en Jesús hi van veure el seu fracàs total. En canvi els qui creien en Ell (començant pel centurió que va dirigir l’execució i, progressivament, més gent) hi van veure el seu triomf total i definitiu (Resurrecció) (Mateu 27:54).

Tenint en compte tot això, es pot dir que la guarició que ofereix Jesús és una qüestió de fe. Jesús mateix lliga les (seves) curacions a la fe del malalt o de qui el presenta. “La teva fe t’ha salvat”, diu sovint (Mateu 9:22;  15:28;  Marc 10:52;  Lluc 7:50;  17:19).

Nota. Salvar té un significat més totalitzant que guarir. Es guareixen les malalties; en canvi es salven les persones.

Jesús guareix per la fe. Quan es parla de fe cal no pensar en cap mecanisme d’autosuggestió (com es fa sovint) sinó creure en l’essència del missatge de Jesús: la vida es realitza donant-la.

Com salva, Jesús?
Responeu-ho amb un exemple que els mateixos Evangelis suggereixen en la figura de Pere (Mateu 14:28).
Imaginem un pescador que no sap nedar. Pel seu ofici, l’aigua del mar és el seu medi de subsistència, però també el seu perill més gran. La barca el protegeix del perill de l’aigua, però a vegades aquesta protecció resulta molt insegura. Si cau a l’aigua, haurà de ser rescatat o pot negar-s’hi.

Imaginem, però, que el nostre pescador aprèn a nedar. Aleshores la seva situació ha canviat del tot: l’aigua enemiga passa a ser amiga, refrescant, acollidora, salvadora. L’aigua és la mateixa, però ha canviat la relació que hi té el pescador.

La mort i les malalties són el que són i ens afecten com ens afecten... Però el seu significat és del tot diferent segons es tracti d’una persona que “sap nedar” o que “encara no en sap”.

L’autoritat de Jesús és que “sap nedar” i ensenya a nedar. La fe en Jesús és fe en l’home. I la fe en l’home porta a saber que la vida es realitza donant-la.

Mentre volem mantenir i assegurar (i potser imposar) la pròpia vida, la malaltia és un greu contratemps; i la mort, el fracàs final. Però si el nostre objectiu és viure la vida donant-la, la malaltia deixa de ser un perill, i la mort significa assolir el nostre objectiu.
No es tracta de “miracles”. Es tracta d’humanització.