diumenge, 25 de desembre del 2016

La Sagrada Família. A. "Egipte".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 2,13-15.19-23).

Quan els mags van ser fora,
un àngel del Senyor s’aparegué a Josep
en somni i li digué:
«Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare,
fuig cap a Egipte
i queda-t’hi fins que jo t’ho digui,
perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.»
Es llevà, prengué el nen amb la seva mare,
sortí de nit cap a Egipte,
i s’hi quedà fins que Herodes va morir.
S’havia de complir allò que el Senyor
havia anunciat pel profeta:
«He cridat d’Egipte el meu fill.»

Tan bon punt Herodes va morir,
un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep,
allà a Egipte, i li digué:
«Pren el nen amb la seva mare
i vés-te’n al país d’Israel,
que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.»
Ell, doncs, es llevà,
prengué el nen amb la seva mare
i tornà al país d’Israel.
Però quan sentí dir que a Judea
Arquelau havia heretat
el reialme d’Herodes, el seu pare,
no gosà anar-hi,
sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni,
es retirà a la regió de Galilea
i se n’anà a viure al poble de Natzaret.
Així es complí allò que havien anunciat els profetes:
«Li diran Natzarè.»


131. Egipte. («He cridat d’Egipte el meu fill.»).
La Bíblia, i sobretot l’Antic Testament, exposa la dialèctica constant entre el Poble d’Israel i Egipte. Aquesta dialèctica és en una doble línia:
- Per una banda, Egipte és un país gran, poderós, ben organitzat, amb una economia ben planificada, amb provisions per a èpoques d’escassetat. En canvi Israel és un poble petit, seminòmada, que en temps de fam haurà de baixar a Egipte per trobar l’aliment indispensable. Ho faran tant Abraham com Jacob (Gènesi 12:10 i Gènesi 42:1).
- Per altra banda, els grans països com Egipte imposen el seu poder sobre els pobles més petits, sovint convertint-los en servents o esclaus. És el que va passar a Israel que, després de trobar refugi a Egipte, va ser-hi oprimit. La terra de refugi va esdevenir per a ells terra d’esclavitud. D’aquí la necessitat de sortir-ne (Èxode) per anar a una terra de llibertat: la terra promesa.  
Egipte té la seva Història; però la Bíblia no fa Història (almenys en el sentit actual d’aquesta paraula). Egipte existeix en una geografia concreta; però la Bíblia tampoc no fa Geografia. El mateix es pot dir d’Israel: els descendents d’Abraham tenen la seva Història en una geografia concreta; però la Bíblia no intenta expressar ni la Història ni la Geografia d’Israel (almenys en el sentit científic que avui tenen aquestes paraules).
En la Bíblia, tant Israel com Egipte, tenen un significat que desborda la dialèctica d’aquests dos Pobles per mostrar la dialèctica entre tots els Pobles opressors i els seus oprimits. De tot arreu i de tots els temps.
Així com els Evangelis no són ni volen ser una biografia individual de Jesús sinó que són com una radiografia de tot el procés d’humanització, així també convé veure la Bíblia (sobretot l’Antic Testament) com una radiografia de tot el procés per esdevenir Poble dels diferents grups humans petits i desvalguts.
Els relats bíblics d’Israel posen en relleu la fe, l’esperança, l’esforç, la lluita, les frustracions, les victòries,... de tantes i tantes tribus humanes que malden per convertir-se en Poble; un Poble lliure i independent, i amb la seva pròpia terra.
Hi ha en el més profund del cor humà un irrenunciable anhel d’independència i de llibertat, sovint truncat per l’actitud possessiva i esclavitzant dels Estats o Imperis de torn. L’elecció de què es objecte Israel és l’elecció que experimenten tots els oprimits. Alguna cosa molt profunda els diu que Déu està amb ells; que Ell escolta els laments que l’opressió els provoca (Èxode 3:7), sigui quin sigui l’Estat opressor. L’opressió desperta en els oprimits la convicció de ser tractats injustament, i de que Déu (la Justícia) està del seu costat.
Però, compte!: la dialèctica Opressors–Oprimits es converteix fàcilment (per no dir sempre) en una greu temptació per a alguns, o molts, dels oprimits. Aquesta temptació consisteix en admirar el Poder dels opressors, juntament amb el desig d’imitar alguns dels seus comportaments imperialistes. Aquest és el pecat del Poble Elegit que van denunciar constantment els Profetes d’Israel. I aquest és el pecat del que Jesús salvarà el seu Poble (Mateu 1:21). Perquè l’anhel de llibertat no es realitza simplement deixant de ser esclaus d’un Imperi dominant sinó fent Poble; sense dominants ni dominats; amb ciutadans que es fan mútuament servidors els uns dels altres des de la llibertat i la generositat.
«He cridat d’Egipte el meu fill.» I això en un doble sentit:
- “Sortir” de la terra d’esclavitud, i
- Fer Poble de tal manera que cada ciutadà busqui, des de la llibertat i la generositat, servir la comunitat.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada