> Introducció.
ÍNDEX,
i enllaços per ordre alfabètic.
i enllaços per ordre alfabètic.
Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/
EVANGELI. (Lluc 18,9-14).
En aquell
temps,
Jesús
digué aquesta paràbola
a uns que
es refiaven que eren justos
i tenien
per no res a tots els altres:
«Dos
homes pujaren al temple a pregar:
un era
fariseu i l’altre cobrador d’impostos.
El
fariseu, dret, pregava així en el seu interior:
«Déu meu,
us dono gràcies
perquè no
sóc com els altres homes:
lladres,
injustos, adúlters,
ni sóc
tampoc com aquest cobrador d’impostos.
Dejuno
dos dies cada setmana
i us dono
la desena part de tots els meus ingressos.»
Però el
cobrador d’impostos,
que
s’havia quedat un tros lluny,
ni gosava
aixecar els ulls al cel,
sinó que
es donava cops al pit i deia:
«Déu meu,
sigueu-me propici, que sóc un pecador.»
Us
asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva
i l’altre
no;
perquè
tothom qui s’enalteix serà humiliat,
però el
qui s’humilia serà enaltit.»
121. Justos. (... a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres).
En totes les religions, els fidels “compleixen”
les seves obligacions amb diferent intensitat: des d’aquells que practiquen
només d’una manera passiva i ocasional fins a aquells que fan de la Religió
la professió a què dediquen la pròpia vida.
Aquest diferent grau d’implicació porta fàcilment les persones més practicants a creure’s millors que la resta. També pot passar que entre els mateixos fidels sorgeixi la idea de que com més practicant és una persona més a la vora de Déu està, i més participa de la bondat divina.
Aquest diferent grau d’implicació porta fàcilment les persones més practicants a creure’s millors que la resta. També pot passar que entre els mateixos fidels sorgeixi la idea de que com més practicant és una persona més a la vora de Déu està, i més participa de la bondat divina.
El relat que hem llegit intenta corregir
aquesta manera de pensar. En realitat, la paràbola de Jesús ens invita a donar
valor a tothom, sense entrar en cap forma de judici sobre la seva vida.
El judici queda reservat exclusivament a Déu.
Donat que el judici se’l reserva Déu en exclusiva, quan algú pretén jutjar els altres, això mateix ja el fa injust davant Déu.
Donat que el judici se’l reserva Déu en exclusiva, quan algú pretén jutjar els altres, això mateix ja el fa injust davant Déu.
Les normes religioses sovint han
nascut de l’experiència acumulada pel propi Poble al llarg de la seva Història.
Per això poden atribuir-se, directament o indirecta, a Déu mateix. Un exemple
d’això serien els famosos 10 Manaments de la Bíblia. I semblantment
passa en les altres Religions, en el marc de les seves respectives Cultures.
Pot ser que, objectivament, les normes religioses siguin sàvies i justes, però una cosa són les normes en si mateixes i una altra cosa és l’ús que se’n fa, sobretot quan són utilitzades per condemnar els altres o per justificar-se un mateix.
Pot ser que, objectivament, les normes religioses siguin sàvies i justes, però una cosa són les normes en si mateixes i una altra cosa és l’ús que se’n fa, sobretot quan són utilitzades per condemnar els altres o per justificar-se un mateix.
El relat llegit ens parla d’un fariseu.
Però, si Lluc posa aquesta paràbola al seu Evangeli és perquè l’error de
considerar-se més just que els altres també afectava les Comunitats
cristianes.
El llenguatge, com tantes vegades en l’Evangeli de Lluc, és radical: el qui es sent pecador surt del temple, justificat; en canvi el que es considerava més just que els altres, no.
La raó que Jesús dóna d’aquest resultat diferent sembla una mica capciosa: Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. Per què?
¿Per què, si una persona realment s’esforça per ser bona i complir amb les seves obligacions, no pot considerar-se millor que qui se’n despreocupa? ¿Per què no podem agrair a Déu el fet de no ser com determinades persones de vida sospitosa? ¿Davant Déu, no hi ha cap diferència entre complir o no complir, ser bo o no ser-ne?
El llenguatge, com tantes vegades en l’Evangeli de Lluc, és radical: el qui es sent pecador surt del temple, justificat; en canvi el que es considerava més just que els altres, no.
La raó que Jesús dóna d’aquest resultat diferent sembla una mica capciosa: Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. Per què?
¿Per què, si una persona realment s’esforça per ser bona i complir amb les seves obligacions, no pot considerar-se millor que qui se’n despreocupa? ¿Per què no podem agrair a Déu el fet de no ser com determinades persones de vida sospitosa? ¿Davant Déu, no hi ha cap diferència entre complir o no complir, ser bo o no ser-ne?
Ben cert: hi ha diferència, i molta! I, no obstant,
aquesta diferència no permet a ningú de creure’s millor que els altres.
Cal deixar el judici exclusivament a Déu, acceptant que només Ell coneix
realment què hi ha en el cor de cada persona.
La vida de cada persona és a la vegada producte i resposta.
Cadascú va construint lliurement la seva vida personal, però ho fa amb el “material
que ha anat rebent i continua rebent en cada moment”. Destriar allò que forma part del material
rebut i allò que és fruit de la nostra llibertat és molt difícil,
fins i tot per a un mateix.
Potser podem “jugar” a jutjar-nos en relació a normes i lleis (correctes o no; justes o no) que nosaltres mateixos ens donem per a la convivència; però sense descuidar que la majoria de les lleis neixen sobretot del sospitós desig de Poder que sol haver-hi en el cor humà. Jesús va ser condemnar en nom d’unes lleis divines! (Joan 19:7). I innumerables éssers humans continuen essent jutjats i condemnats per lleis pretesament “sagrades” imposades des del Poder.
Qui és just? Qui és pecador? Només Déu ho sap; i ningú es pot arrogar el dret de jutjar els altres en nom de Déu.
Potser podem “jugar” a jutjar-nos en relació a normes i lleis (correctes o no; justes o no) que nosaltres mateixos ens donem per a la convivència; però sense descuidar que la majoria de les lleis neixen sobretot del sospitós desig de Poder que sol haver-hi en el cor humà. Jesús va ser condemnar en nom d’unes lleis divines! (Joan 19:7). I innumerables éssers humans continuen essent jutjats i condemnats per lleis pretesament “sagrades” imposades des del Poder.
Qui és just? Qui és pecador? Només Déu ho sap; i ningú es pot arrogar el dret de jutjar els altres en nom de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada