26è diumenge. C. "Llàtzer".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 16,19-31).

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:

«Hi havia un home ric

que anava vestit de porpra i de lli finíssim,

i cada dia celebrava festes esplèndides.

Un pobre que es deia Llàtzer

s’estava estirat vora el seu portal

amb tot el cos nafrat,

esperant satisfer la seva fam

amb les engrunes que queien de la taula del ric.

Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.

El pobre morí,

i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.

El ric també morí

i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts

i estant en un lloc de turments,

alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda,

el cridà i li digué:

“Abraham, pare meu, apiada’t de mi

i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit

i em refresqui la llengua,

perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”

Abraham li respongué:

“Fill meu, recorda’t que en vida

et van tocar béns de tota mena,

i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol

i tu, sofriments.

Pensa també que entre nosaltres i vosaltres

hi ha una fossa immensa,

tant que si algú volgués passar

del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria,

ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:

“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva.

Hi tinc encara cinc germans.

Que Llàtzer els adverteixi,

perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”

Abraham li respongué:

“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”

El ric contestà:

“No, pare meu Abraham, no els escoltaran.

Però si anava a trobar-los

algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”

Li diu Abraham:

“Si no fan cas de Moisès i dels profetes,

ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

117. Llàtzer. (Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el portal...).

En la Bíblia, el nom “Llàtzer” apareix només en aquest episodi de l’Evangeli de Lluc i en l’Evangeli de Joan com a germà de Marta i Maria (Joan 11:1ss i Joan 12:1ss).

“Llàtzer” és la forma grega (latzaros) del nom hebreu “Eleazar” que significa “Deu ha ajudat”. La insistència en el nom (l’Evangeli de Lluc, 4 vegades, i el de Joan, 12) és perquè ens fixem en el seu significat. Per altra part, l’ús de la forma grega per comptes de l’hebrea, que era habitual, indica que cal anar més enllà del significat habitual que es donava a aquest nom.

Segons la manera habitual d’entendre les coses, en la paràbola de Lluc, aquell a qui realment “Déu ha ajudat” seria el ric. El pobre seria més aviat un “abandonat de Déu”. Però Lluc, donant el nom de Llàtzer precisament al pobre, inverteix la nostra manera habitual de valorar les persones. Amb la figura de Llàtzer se’ns invita a anar més enllà d’allò que "apareix" en la vida present.

En els Evangelis de Lluc i Joan (els únics que fan servir aquest nom, i d’una manera insistent) Llàtzer personifica l’experiència de la resurrecció en el si de la Comunitat.

La referència a la Comunitat és explícita en l’Evangeli de Joan: Llàtzer és germà de les germanes Marta i Maria (Joan 11:1ss). En ell, la Comunitat fa l’experiència de la mort; però és invitada a descobrir-hi la continuació de la vida més enllà de la mort (resurrecció). “Ho creus, això?” pregunta Jesús a Marta. “Jo sóc la resurrecció i la vida”. La resurrecció no és una cosa d’un futur llunyà sinó una forma de vida ja present.

En el relat de Lluc, cal notar que Jesús es dirigeix als Fariseus (Lluc 16:14). Els Fariseus creien en la resurrecció; i feien bandera d’aquesta creença enfront dels Saduceus que feien bandera de no creure-hi. Jesús es dirigeix al Fariseus amb el mateix llenguatge amb què ells “explicaven” la seva creença en la resurrecció, però inverteix els termes. Per als Fariseus (rics), el si d’Abraham era un lloc de vida reservat als complidors de la Llei (que eren ells); la resta d’humans anava a l’Hades, lloc dels morts. Jesús ho diu al revés.

Aquí, la referència a la Comunitat es fa evocant els germans del ric, i es converteix en un advertiment sever als membres (germans) de les comunitats cristianes. Els cinc germans, a pesar de ser “germans”, han establert una separació total entre ells i Llàtzer. A pesar de la proximitat física, el ric ha generat una fossa immensa entre ell i el pobre (Lluc 16,26) .

Els Evangelis “aprofiten” aquesta idea popular de dos mons totalment separats, però en canvien els termes. No són el món dels vius i el món dels morts sinó el món dels humans i el món dels inhumans o insolidaris.
La gran fossa que ha creat el ric i els seus germans “subsisteix” després de la mort. “Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel” (Mateu 18:18).

  

L’escena del ric preocupat pels seus germans que continuen banquetejant sense convidar-hi el pobre Llàtzer ajagut al seu portal, suggereix un paral·lelisme amb els pobres que sovint estan als portals de les nostres esglésies.
Què significa que els pobres estiguin a la porta, i no a dintre? És una pregunta que ens hem de fer, i que suggereix dues altres preguntes:
- És autèntica la germanor que celebrem dintre?
- Hi ha “pobres” que no volen germanor sinó només diners?

En tot cas, la paràbola de Lluc ens assegura que fora de la germanor solidària, no hi ha resurrecció. Per molt “germans” que siguem, si no hi ha solidaritat no hi ha vida. “El ric també morí, i el van sepultar”.

Segons l’Evangeli de Joan, la llosa sepulcral que posem entre el món dels vius i el món dels morts és una equivocació. No és la llosa allò que “separa” de debò dos mons. “Traieu la llosa”, diu Jesús. (Joan 11:39).

Els relats de Lluc i de Joan són totalment independents. Però, en els dos, la figura de Llàtzer representa la vida dels qui han mort; “viuen” perquè “Déu ha ajudat”. En l’Evangeli de Joan, el difunt Llàtzer participa en el sopar de la comunitat dels germans (Joan 12:2). En l’Evangeli de Lluc, el difunt Llàtzer és portat al si d’Abraham: una manera gràfica d’indicar que gaudeix de la vida del Poble elegit o Comunitat viva. “Déu no és un Déu de morts sinó de vius” (Lluc 20:37s).