24è diumenge. Any C. "Pare".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 15,1-32).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una,

no deixaria en el desert les noranta-nou

i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

¿oi que se la posaria tot content a les espatlles

i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”?

Us asseguro que al cel hi haurà també

més alegria per un sol pecador convertit

que no pas per noranta-nou justos

que no necessiten convertir-se.

»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una,

¿no encendria el llum i escombraria la casa

i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”?

Us asseguro que hi ha una alegria semblant

entre els àngels de Déu

per un sol pecador convertit.»

I també els digué:

«Un home tenia dos fills.

Un dia el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà

i, un cop allà, dilapidà els seus béns

portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny,

que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort,

ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué:

“Ha tornat el teu germà.

El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics;

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu;

ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat”.»

115. Pare. (Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu).

Nota. Per simplificar, aquí parlo de “paternitat” entenent pare i mare.

No hi ha pare si no hi ha fill. Igualment, no hi ha fill sense pare. Pare i Fill són els dos termes d’una relació. Algú no és pare en si mateix, ni és fill en si mateix. Només s’és pare per relació al fill, i només s’és fill per relació al pare.

La relació pare-fill és profunda i única. Hi ha tantes classes de paternitat i de filiació com pares i fills.

Quan l’Evangeli de Mateu diu que ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar (Mateu 11:27), expressa aquesta profunditat i exclusivitat de la relació pare-fill i fill-pare. No hi ha dues paternitats iguals, com tampoc no hi ha dues filiacions iguals.

La relació pare-fill comença com una relació de dependència total del fill envers el pare. No obstant, la vida que el pare genera en el fill porta inclosa la independència total del fill. La filiació s’acompleix en l’acolliment que el fill fa de la vida per a la independència que rep del pare. Sense la independència del fill, assumida com un do del pare, no hi hauria realment filiació. Només des de la seva independència efectiva el fill, ja adult, pot mostrar al pare una "dependència" afectiva i d’agraïment. “El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans” (Mateu 11:27).

La paràbola que hem llegit ens presenta un pare amb dos fills. Aquí apareix una nova relació: germà-germà. 

L'Evangeli vol que ens fixem en aquesta nova relació.
Quan el "pare" és El Pare (Déu invisible), aquesta relació de germà-germà condiciona radicalment la relació amb El Pare.

L’explicació és ben senzilla: sentim la nostra pròpia vida com una vida rebuda (fills), però no experimentem directament la font real d’aquesta nostra vida; no experimentem directament El Pare. En canvi, sí que experimentem la proximitat real dels germans.

En la nostra relació amb Déu, la filiació s’alimenta de dos sentiments potents:
- la pròpia contingència (Vida rebuda: Som, però podríem no ser)
- i la presència directa de la resta d’Humans (i de vivents) com a coparticipants d'aquesta Vida rebuda (germanor).

Només amb la contingència, no arribaríem a la filiació.
Sense la germanor, la realitat humana podria ser sentida com absurda.
L’autoconsciència, característica dels Humans, podria condemnar-nos a la desagradable experiència de l'absurditat de la vida "quan no hi ha relacions de germanor".

Només la presència dels altres, acceptats com a posseïdors d’una independència com la nostra, ens permet “sentir” que hi ha alguna cosa més. La presència dels altres fa de “pantalla” on s'hi fa "real" el nostre JO.
No hi ha JO sense TU. No co-existim els uns davant els altres sinó amb els altres. Convivim. Totes les "vides" estan imbricades entre si per formar la VIDA.

En la Cultura Occidental actual hi ha un esclat de cientisme que fa difícil l’experiència de la germanor. Se’ns ofereix un coneixement de la Realitat tan detallat que podem caure en la trampa de pensar que tot queda explicat per partícules subatòmiques o per impulsos quàntics o per secrecions hormonals... Ens podria passar com a aquells que, analitzant profundament els pigments d’una pintura, perden de vista l’obra d’art que tenen entre mans.

El "pare" d'aquesta paràbola representa Déu-Pare. El Fill petit "l'enyora" per reacció als altres humans que han abusat d’ell. El Fill gran encara no l’ha descobert; i censura el seu comportament "paternal" envers “aquest fill teu” que havia marxat de casa.
El Pare l’invita a fixar-se en el germà recobrat, i l’invita a entrar a la festa de la "germanor".

La paràbola no diu si el germà gran va entrar o no a la festa. No té importància perquè es tracta només d’una paràbola. Però és una paràbola dita per a cada un dels Humans: només la germanor ens porta al Pare. Només la filiació ens fa germans amb tots els Humans (i amb tots els vivents).
Només podem "gaudir" de la paternitat del Pare del cel vivint la germanor a la terra (Mateu 6,9s).