23è diumenge. Any C. "Creu".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 14,25-33).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

114. Creu. (Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu).

Sembla clar que les paraules que els evangelistes posen en boca de Jesús sobre “portar la creu” no podien ser dites directament per ell mateix. No va ser fins després de l’experiència de la resurrecció per les comunitats cristianes que la creu va adquirir un nou significat.
Les comunitats cristianes se senten a si mateixes com a “cos visible del Ressuscitat”. Per això no tenen cap inconvenient a posar en boca del Jesús històric aquelles paraules que els ajuden a expressar i celebrar la seva fe. (Podeu veure a Glossari →Paraules de Jesús).

Per a ser deixeble de Jesús cal portar la pròpia creu. Aquestes paraules no han de ser enteses com una opció per al sofriment sinó com una opció per a la vida que es dóna.
La fe en la resurrecció de Jesús ens posa davant els ulls la dimensió resurreccional de la mort, quan "morir" significa "donar" la pròpia vida pels altres.
Sense resurrecció, la mort faria absurda la vida humana. Viure per morir no té cap sentit. Però donar la vida sí que té sentit, sobretot quan podem experimentar que algú “acull” la nostra vida donada.

A imatge de Déu, els humans estem cridats a viure donant vida, d’una manera semblant a com una font "viu" donant aigua.
A la creu, Jesús és vida totalment donada.
La resurrecció ens permet “veure” la vida en forma de plenament donada.

Quan pensem en la creu de Jesús, hem d’evitar entendre-la d’una manera purament individual. La crucifixió era una pràctica real; terriblement real. Pretenia exhibir tota la capacitat aniquiladora i deshumanitzadora del Poder enfront de qualsevol oponent, real o suposat. És pràcticament segur que Jesús va ser crucificat; però entendríem malament el missatge que els Evangelis ens volen transmetre si ens quedàvem en els horrors de la crucifixió de Jesús sense estendre-la a tots els crucificats; és a dir: a tots els "condemnats" a la deshumanització.

Aquesta dimensió expandida de la crucifixió de Jesús (de l’Home), els Evangelis l’expliciten presentant-nos Jesús entre dos altres crucificats (Mateu 27:38. Marc 15:27. Lluc 23:33. Joan 19:18). Es fa notar que aquests altres crucificats eren malfactors i que també ells es burlen de Jesús. Una manera d’assenyalar amb cruesa com n’és de profunda la deshumanització que pot provocar el Poder.
Lluc "humanitza" el relat de la crucifixió amb el sorprenent diàleg entre els dos lladres, i el del bon lladre amb Jesús. Els malfactors associats a Jesús en la deshumanització provocada pel Poder, mantenen la capacitat d’apuntar-se a la humanització que ofereix el regne de Déu: Avui estaràs amb mi al Paradís (Lluc 23:43).

L’Evangeli de Joan suggereix el significat profund dels crucificats a través de la presència, al peu de la creu, de Maria, la mare de Jesús, que representa la Humanitat anterior, i de Maria Magdalena amb el deixeble que Jesús estimava que anticipen la nova Humanitat (Joan 19:25).(Mireu la interpretació d’aquesta escena a “Maria”).

En els Evangelis, la Creu representa l’instrument pervers amb què els Poderosos volen exhibir la seva capacitat d’aniquilar una vida. A la vegada, com afirma el cartell posat al capdamunt de la Creu, representa la mort del Poder, el “rei” (Joan 19:19). El Poder mata, i és matat per altres Poders.

Amb la seva mort resurreccional Jesús “atura” l’espiral de la mort. Jesús converteix la seva mort en el punt àlgid de la humanització. “Tot s’ha acomplert” (Joan 19:30).
Davant els diferents crucificats, cada ésser humà ha de decidir a quina banda es posa. No hi ha terme mig. No hi ha zona neutra. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu (Lluc 14:27)