21è. Diumenge. C. "Salvar-se".

21è diumenge. Any C.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 13,22-30).

En aquell temps,

Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem,

passava per viles i pobles i ensenyava.

Algú li preguntà:

«Senyor, són pocs els qui se salven?»

Ell contestà:

«Correu,

mireu d’entrar per la porta estreta,

perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi

i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta,

de fora estant començareu a trucar i direu:

“Senyor obriu-nos.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.”

Llavors començareu a dir-li:

“Menjàvem i bevíem amb vós

i ensenyàveu pels nostres carrers.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.

Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents

quan veureu Abraham, Isahac i Jacob

amb tots els profetes en el regne de Déu,

mentre que a vosaltres us hauran tret fora.

I vindrà gent d’orient i d’occident,

del nord i del sud

i s’asseuran a taula en el regne de Déu.

Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers,

i són primers els qui llavors seran darrers.»

112. Salvar-se. (Senyor, són pocs els qui se salven?).

Salvar-se significa sortir d’una situació dolenta o de perill.
En la doctrina cristiana clàssica és freqüent dir que tots necessitem ser salvats perquè naixem afectats pel pecat original.
Però l’expressió “pecat original” sembla contradictòria en si mateixa ja que, en origen, no pot haver-hi encara la responsabilitat personal indispensable perquè hi hagi cap forma de culpa o pecat. També contradiu directament la Bíblia que, en el Relat de la Creació, diu: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1:31), inclòs l’Home, creat a imatge i semblança seva.

Si tots necessitéssim ser salvats, això significaria que Déu ens ha creat “perduts”. I Ell seria el “responsable”.

Possiblement la paraula “salvació” no sigui actualment la més adequada per expressar la situació dels Humans. Potser resultarien més suggeridores, i més justes, paraules com reeixir, triomfar, arribar a la fita, plenitud,...

La vida de cada ésser humà té forma d’història. Som engendrats petits, dèbils i dependents, i ens anem fent adults, lliures i responsables. Un infant acabat de néixer és l’expressió màxima de debilitat. Però no podem pas acusar els pares d’haver posat al món un ésser tan indefens. Ell ha rebut el mínim necessari i indispensable perquè la vida que ha rebut sigui progressivament la seva vida. La dignitat de l’ésser humà consisteix precisament en això: que no som un simple producte; som persones.

Com a productes, hem rebut el mínim indispensable per començar a créixer. Com a persones, a partir d’aquest mínim, podem anar esdevenint autors de nosaltres mateixos.
Si els pares haguessin engendrat un fill gran i amb les capacitats ja desenvolupades, no seria una persona sinó un robot.

Per als humans, “salvar-se” significa reeixir en el procés de fer-se a si mateixos. Fer-se persona entre persones.
És cert: no vivim com a persones des del primer moment. Comencem essent no gaire res més que un tub digestiu. Però un tub digestiu capaç de créixer, fer-se conscient de si mateix, adquirir la capacitat de dirigir la pròpia vida, sentir la crida de la llibertat i decidir com serà la nostra resposta davant els altres: ser generós o gasiu, humà o inhumà, germà o dominador. Cadascú esdevé el protagonista de la seva història dintre la gran Història.

Amb tot, no decidim des d’una situació neutra. La total pobresa inicial ens mou a ser gasius. Però podem anar canviant la gasivitat per la generositat.
La total inseguretat i dependència dels inicis ens mou a buscar formes de domini sobre tot allò que ens envolta, incloses les altres persones. Però podem canviar domini per germanor en la mesura que anem descobrint la injustícia dels comportaments de domini.

Les limitacions de la infantesa no s’han de veure com un mal sinó com la condició que fa possible esdevenir persones. El mal està en l’opció per al Poder, que és l’intent de ser més que els altres. 

En aquest sentit l’exercici del Poder posa de manifest que, en els dominants, no ha estat superat el seu infantilisme inicial. Però, a la vegada, és difícil la seva exculpació, perquè la mateixa convivència ens fa experimentar cada dia, per activa i per passiva, la inhumanitat de totes les formes de domini sobre els altres. És aquí on apareix la “temptació” i l’ocasió de pecat.

Però l’espectacle de la deshumanització provocada pel Poder és una crida inapel·lable a la conversió. Tota la gent que s’havia aplegat per a aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se’n tornaven donant-se cops al pit. (Lluc 23:48).