17è. Diumenge C. "Pregar".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 11,1-13).

Un dia Jesús pregava en un indret.

Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:

«Senyor, ensenyeu-nos una pregària

com la que Joan ensenyà als seus deixebles».

Jesús els digué:

«Quan pregueu digueu:

Pare, que sigui honorat el vostre nom,

que vingui el vostre Regne,

doneu-nos cada dia el nostre pa,

i perdoneu-nos els pecats,

que nosaltres mateixos també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia:

«Si algú té un amic,

i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:

Amic, deixa’m tres pans,

que acaba d’arribar de viatge un amic meu

i no tinc res per donar-li.

¿Qui de vosaltres li respondria de dins estant:

No m’amoïnis;

la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;

no em puc aixecar a donar-te’ls?

Us asseguro que,

si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,

la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos

per donar-li tots els pans que necessita.

I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,

cerqueu, i trobareu,

truqueu, i Déu us obrirà,

perquè tothom qui demana obté,

tothom qui cerca troba,

a tothom qui truca, li obren.

Si un fill demana un peix al seu pare,

¿qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?

O bé, si li demana un ou,

¿qui de vosaltres li donaria un escorpí?

Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents

sabeu donar coses bones als vostres fills,

molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

107. Pregar. (Un dia Jesús pregava en un indret.).

Als Evangelis trobem dues classes de pregària.
Una seria la pregària contínua. El creient viu sentint-se sustentat per una Presència benèvola i amorosa. No necessita expressar-se amb fórmules apreses ni amb paraules explícites. És un sentiment.

L’altra seria la pregària ocasional. Són moments en què la persona es fa explícitament conscient de la presencia de Déu, i busca la connexió amb Ell parlant-li i, sobretot, escoltant-lo. En aquest cas poden ser útils fórmules i oracions apreses, especialment les que ens han deixat els mestres de pregària (que en realitat són mestres en humanitat). En les pregàries apreses parlem i escoltem a la vegada.

Els Evangelis ens ofereixen moments explícits de Jesús pregant. Solen indicar situacions intenses en la seva missió.

El relat llegit fa notar que els deixebles, veient Jesús pregar, quan hagué acabat, li demanen que els ensenyi una pregària.
Jesús els ensenya el Parenostre.
El Parenostre ens ha arribat en una doble versió: la de l’Evangeli de Mateu (Mateu 6:9) i la de Lluc, que tenim aquí.

Quan pregueu digueu: Pare,...
Aquesta introducció resulta fonamental per entendre les moltes coses que els Evangelis ensenyen sobre la pregària.
Pot sorprendre allò que diuen sobre la seva eficàcia: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà...(Lluc 11,9). L’Evangeli de Marc encara és més incisiu: Per això jo us dic: tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu. (Marc 11:24). Vegeu també Joan 15,7.

Els psicoanalistes parlen de la força de l’autosuggestió, que a vegades funciona. Però Jesús no ens proposa cap exercici d’autosuggestió sinó de confiança filial.
La seva pregària a Getsemaní n’és el paradigma: “...s’agenollà i pregava dient: Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”. (Lluc 22:41).
No és que hi hagi dues voluntats: la de Jesús i la del Pare. Hi ha només la voluntat del Pare que Jesús fa seva perquè confia que és la millor per a ell, sigui la que sigui; encara que sigui la seva passió i mort. Això no significa que la passió i mort siguin voluntat del Pare. Al contrari: la seva confiança filial porta Jesús a creure que la voluntat del Pare és el millor do que pot rebre: la plenitud de comunió amb Ell.

La passió i mort no són voluntat de Déu sinó mala voluntat d’aquells que han optat pel Poder i no per la Comunió. Però la passió i mort de Jesús (i de tot home just) es converteix en una nova i definitiva crida a la conversió. És aquesta, la voluntat del Pare. De fet, el centurió que va dirigir la passió i mort de Jesús, va respondre a aquesta la crida (Lluc 23:47); també el Bon Lladre (Lluc 23:42). D’altres, potser, no hi responguin. Depèn de cadascú.
L’acceptació, per part de Jesús, de la seva passió i mort significa la seva plena comunió amb el Pare (Resurrecció).

Tothom qui demana, rep.
Aquestes paraules que l’experiència sembla negar tan clarament, són acceptades com a vertaderes des d’una confiança filial en el Pare. Pregar no significa creure en la força de formules màgiques per canviar la successió dels fets. Tampoc no és invocar influències dels sants més sants perquè posin les coses a favor nostre. Tampoc no es tracta d’una manera d’aconseguir que Déu faci la nostra voluntat.
Pregar és anar acreixent la confiança en l’amor del Pare que crida tots els homes a participar de la seva Vida-Comunió. Fins arribar a la plenitud de Jesús: Pare: a les teves mans confio el meu esperit (Lluc 23:46).