15è. Diumenge. C. "Pròxim".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 10,25-37).

En aquell temps,

un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà

i li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»

Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»

Ell contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,

i estima els altres com a tu mateix.»

Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

«I per a mi, qui són aquests altres?»

Jesús prosseguí:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó

i caigué en mans de lladres, que el despullaren,

l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.

Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,

però passà de llarg per l’altra banda.

Igualment un levita, quan arribà al lloc,

passà de llarg per l’altra banda.

Però un samarità que viatjava per aquell indret,

quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà,

li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,

el pujà a la seva pròpia cavalcadura,

el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

L’endemà, quan se n’anava,

donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:

Ocupa’t d’ell i, quan jo torni,

et pagaré les despeses que hagis fet de més.

Quin d’aquests tres

et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar,

en l’home que havia caigut en mans de lladres?»

Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.»

Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

105. Els altres  (→Pròxim). («I per a mi, qui són aquests altres?»).

El Missal tradueix la paraula original grega “plesion” per “els altres”. Encara que la traducció resulta correcta, queda "trencada" l’estructura lògica de la pregunta del mestre de la Llei.
No té gaire sentit preguntar qui són “els altres”. En canvi, sí que té sentit preguntar quin és el “pròxim" que he d’estimar, perquè tots tenim diferents proximitats en relació a les persones del nostre entorn: família, familiars, conciutadans, paisans, germans d’una mateixa religió, d’un mateix partit, immigrants,... De fet, aquest era el punt discutit entre els mestres de la Llei.
La pregunta feta a Jesús era sobre una qüestió realment discutida.

Ben entesa la pregunta, es veu més clarament la novetat que aporta la paràbola, que servirà perquè el mateix mestre de la Llei es doni a si mateix la resposta que demana a Jesús. La paràbola no pretén “solucionar” el punt discutit sinó que invita a entendre diferentment la pregunta .

Cal fixar-se en la singularitat dels quatre protagonistes de la paràbola: un home mig-mort, un sacerdot, un levita i un samarità.
El camí del "sacerdot" el porta directament a l’home mig-mort. Com que la "puresa" dels sacerdots els exigia no tocar cap cadàver, el sacerdot evita contaminar-se passant per l’altra banda (Levític 21:1.11. També Nombres 5:2).

Una cosa semblant succeeix amb el "levita" que, al Temple, ajudava els sacerdots. Però aquí la paràbola introdueix un detall significatiu: del levita no es diu que "passi per aquell camí" sinó que, "quan arribà al lloc", passà per l’altra banda. Possiblement aquí la paraula “lloc” vulgui evocar el Temple. En el parlar habitual dels jueus, hom es referia al Temple com “el Lloc”. Així s’insinuaria que el levita no compleix el seu deure de servir el Lloc, perquè, en aquest cas, "el Lloc" era precisament l’home mig-mort.

El relat vol posar de relleu el "contrast" entre els servidors del Temple o "del Lloc", i el samarità.
Els samaritans eren tinguts per pecadors i incrèduls. El samarità fa aquell camí no pas per anar al Temple sinó als seus negocis. El sacerdot i el levita han vist el mig-mort i s’han apartat per no contaminar-se. En canvi el samarità no té problemes “religiosos” que l’impedeixin “tocar” un mig-mort. Diferents verbs descriuen la seva acció progressivament humana i humanitzadora: el veié, se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal, se’n ocupà, pagà l’hostaler, i (quan torna) acabarà de pagar el que hi hagi de més. Evidentment, la paràbola vol ser una crítica directa a una religió que serveix d’excusa davant la urgència humanitzadora.

La paràbola és d’una claredat que no permet dubtes. I també la conseqüència és clara: Doncs tu fes igual.
El  tingut per "pecador" és presentat com a “model” per al mestre de la Llei. No es tracta de veure fins a quin nivell de proximitat obliga la Llei sinó de “fer-nos llei” de la necessitat i del bé de l’home concret amb qui ens trobem, sigui qui sigui.
Estimar el pròxim no significa estimar qui està a la vora, sinó acostar-se a qui et trobes pel camí i et necessita.

Escric aquestes paraules quan a les fronteres dels legalistes Estats Europeus s’amunteguen milers i milers de refugiats i immigrants, refusats amb tota mena de mètodes humans i inhumans, i el Mare Nostrum s'està convertint en un fossar per a milers d’éssers humans. No sé fer-hi cap comentari. Només un crit: Europeus, tornem en si!!! Per dignitat! Per amor al Pròxim!