Paraules i Parauletes.
>> Introducció.
Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/
EVANGELI. (Lluc 24,46-53).
En aquell
temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Així ho
diuen les Escriptures:
El
Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,
i calia
predicar en nom d’ell a tots els pobles,
començant
per Jerusalem,
la
conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres
en sou testimonis.
Ara, jo
us enviaré el do que el Pare ha promès,
i vindrà
sobre vosaltres;
no us
mogueu de la ciutat
fins que
haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»
Després
se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,
alçà les
mans i els beneí.
Mentre
els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;
ells es
prosternaren adorant-lo.
Després,
plens d’una alegria immensa,
se’n
tornaren a Jerusalem.
I
contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.
96. Cel. (...s’allunyà
d’ells portat amunt cap al cel.).
La paraula “cel” és riquíssima en significats que li donen
una gran capacitat simbòlica. Designa una realitat plurivalent, connectada
a múltiples experiències humanes que ens arriben a través de tots cinc
sentits. En certa manera el cel el veiem, l’escoltem i el toquem; fins i
tot es pot dir que l’olorem i el gustem. A vegades tan pròxim i a vegades tan llunyà;
tan lluminós i tan fosc; tan transparent i tan opac; tan manyac i tan
amenaçador; tan buit i tan ple; tan nostre i tan inassequible. A vegades càlid,
a vegades gèlid. A vegades amic, a vegades hostil. A vegades pacificador, a
vegades terrorífic. Totes les religions, d’una manera o altra, el consideren
l’espai propi dels déus; font de benediccions i de malediccions.
En els Evangelis sinòptics, el cel "s'esquinça" (Marc 1,9) o "s'obre" (Mateu 3,16. Lluc 3,21) per anular la distància que els humans tendim a posar entre el Món de Déu i el Món dels Humans.
En els Evangelis sinòptics, el cel "s'esquinça" (Marc 1,9) o "s'obre" (Mateu 3,16. Lluc 3,21) per anular la distància que els humans tendim a posar entre el Món de Déu i el Món dels Humans.
Però avui el cel ha perdut molta de la seva
capacitat simbòlica. En la nostra Cultura tan científitzada, el cel
ha esdevingut sobretot un espai en expansió, que es va omplint de forats
negres, de galàxies que es col·lapsen o de matèria fosca que
uns savis molt savis intenten estudiar, mentre a la resta dels humans no ens
queda altra cosa que admirar-nos de la seva ciència i de la nostra absoluta
ignorància. Però sense gaire lloc per al simbolisme. Amb el coneixement
científic el cel s’ha “allunyat” tant, que se’ns torna no-significatiu.
Avui, expressions abans tan humanes i suggerents com “Jesús
s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel” no susciten cap forma de
sintonia ni comuniquen cap classe de missatge.
Fins fa poc, la natura, i en concret el cel, es prestaven al llenguatge simbòlic. Ara ens toca trobar nous símbols. Els humans necessitem poder construir llenguatges simbòlics per a entendre aquelles vivències més profundament humanes que no es poden expressar amb el llenguatge directe o científic.
Fins fa poc, la natura, i en concret el cel, es prestaven al llenguatge simbòlic. Ara ens toca trobar nous símbols. Els humans necessitem poder construir llenguatges simbòlics per a entendre aquelles vivències més profundament humanes que no es poden expressar amb el llenguatge directe o científic.
“Jesús portat amunt cap al cel”. Quina quantitat de suggeriments no
podia despertar aquesta expressió! Però, per a la majoria de persones d’avui,
aquestes paraules no diuen absolutament res, suposant que no provoquin hilaritat
o menyspreu.
¿Com es podria dir, amb símbols actuals, tot allò que SUGGERIEN
les antigues paraules?
Si el cel era l’espai dels déus, potser es podria dir “Jesús portat amb Déu”. Significaria el mateix, però resultaria encara menys suggerent, perquè “a Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1:18), ni tampoc podem imaginar-lo convenientment (Èxode 20:4).
Si el cel era l’espai dels déus, potser es podria dir “Jesús portat amb Déu”. Significaria el mateix, però resultaria encara menys suggerent, perquè “a Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1:18), ni tampoc podem imaginar-lo convenientment (Èxode 20:4).
Potser podríem dir: “Jesús ha arribat a la plenitud
humana”. La “Plenitud”, la podríem entendre sobretot per contrast amb
les limitacions que experimentem per tots cantons.
Són moltes les paraules que, a partir d’una
determinada experiència compartida, podrien convertir-se en llenguatge simbòlic.
Paraules com Comunió, Pau, Felicitat, Harmonia, Culminació,... L’actual pluralisme
cultural ens és ben útil en aquests moments.
Necessitem nous símbols. Però essent conscients de les
característiques del llenguatge simbòlic. El llenguatge simbòlic només
“funciona” si l’interlocutor ha fet també una certa experiència d’allò
que se li vol comunicar. El llenguatge simbòlic no diu sinó que suggereix;
i ho fa a partir d’una experiència compartida. Qui escolta, ha de "completar", des de la pròpia experiència, allò que l’altre li diu. Així es
genera un diàleg que pot arribar a ser extraordinàriament creatiu i
enriquidor; però no és mai exacte, com es reclama en Ciència.
Jesús portat amunt cap al cel. El missatge
que es vol transmetre és important. És com si se’ns digués: La Humanitat
reeixirà. Per això val la pena apuntar-s’hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada