3er. de Quaresma. C. "Culpables?".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 13,1-9).

Per aquell temps,

alguns dels qui eren presents

contaren a Jesús el cas d’uns galileus,

com Pilat havia barrejat la sang d’ells

amb la de les víctimes que oferien en sacrifici.

Jesús els respongué:

«Us penseu que aquells galileus van ser malmenats

perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.

I aquells divuit homes que van morir

quan els caigué a sobre la torre de Siloè,

us penseu que eren més culpables

que tots els altres habitants de Jerusalem?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.»

I els digué aquesta paràbola:

«Un home que tenia una figuera a la vinya,

anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà.

En veure això, digué al vinyater:

“Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera

i no n’hi trobo.

Talla-la d’una vegada.

Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?”

Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any.

Cavaré la terra i la femaré,

a veure si fa fruit d’ara endavant;

si no, ja la podreu tallar”.»

84. Culpables? (...us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants?...).

Modernament s’ha estudiat amb molta profunditat el fenomen que els psicòlegs anomenen complex de culpabilitat. I són moltes les persones que estableixen una estreta relació entre els sentiments de culpabilitat i la Religió. Possiblement aquesta pretesa relació sigui fruit d’una interpretació anacrònica. Cal tenir en compte que l’actual separació entre Societat i Religió és molt recent i gairebé limitada a l’àmbit de la Cultura Occidental. Fins fa poc, en la Societat, tot allò que es considerava bo és veia, en últim terme, com un do de Déu; i tot allò que s’experimentava com a dolent era vist, en el fons, com un càstig de Déu. La religió formava part integrant de la societat, oferint llenguatge a tota una sèrie d’experiències humanes, no estrictament religioses, però que s’expressaven amb llenguatge religiós.
No era tant que la religió generés sentiments de culpabilitat com que els sentiments de culpabilitat trobaven en el llenguatge religiós una manera d’expressar-se.

Per contra, la Bíblia prohibeix, una i altra vegada, “ficar Déu” en tot. “No usaràs el nom de Déu en va” (Èxode 20:7), prescriu el segon dels 10 Manaments.

La proposta dels Evangelis sobre la culpabilitat es pot resumir així: “No judiqueu, i no sereu judicats” (Lluc 6:37). I això s’aplica tant als altres com a un mateix. No podem jutjar els altres perquè cada ésser humà és un misteri per a la resta. Tampoc no ens podem jutjar nosaltres mateixos perquè la possibilitat d’enganyar-nos és total. L’ull no pot mirar-se a si mateix. Igualment l’home no pot jutjar-se a si mateix: li falta perspectiva. Si ens declarem justos, això no significa que ho siguem realment; si ens declarem culpables, això no vol dir que ho encertem.
“Jutjar” és exclusiu de Déu perquè és l’únic que ens coneix del tot.

La psicoanàlisi, quan s’aplica al complex de culpabilitat, intenta trobar la causa en els records reprimits. Recordant-los i fent-los conscients, poden ser superats. Està bé; i funciona en determinats casos.
 

Però el missatge evangèlic és més radical: No judiqueu. Ni als altres ni a nosaltres mateixos. El recurs a la pròpia història (records) ha de servir només per prendre consciència de que som fills d’una Humanitat que s’està fent; i som invitats a fer-la entre tots, continuant-la i millorant-la. El pecat forma part d’aquesta nostra història com la foscor forma part de la llum mentre aquesta no és total. No recordem el pecat per sentir-nos culpables sinó per superar-lo en allò que depèn de cadascú.

En aquest sentit són ben significatives les dues Genealogies de Jesús. La que ens proposa l’Evangeli de Mateu posa expressament en relleu els avantpassats “pecadors” de Jesús, indicant així que els “pecadors” també han participat en la gènesi de l’Home perfecte que ell prefigura (Mateu 1,1).
Igualment la Genealogia que ens ofereix Lluc. Hi posa “77” generacions, arribant fins al “pecador” Adam.
Però la Genealogia no s’acaba en Adam sinó que arriba fins a Déu (“... fill d’Adam, fill de Déu”.) (Lluc 3:23-38). Així queda clar que l’Home generat per Déu es va realitzant a través de tota la Humanitat, pecadors inclosos. (El número 77 és simbòlic de tota la Humanitat).

També l’Evangeli de Joan, amb un llenguatge diferent, deixa molt clar que la Plenitud de l’Home-Jesús passa també per aquells que no el van acollir. “La Llum resplendeix en la foscor, sense que la foscor arribi a ofegar-la” (Joan 1:5).

Així doncs, Culpables?
No ens toca a nosaltres jutjar-ho.
Però podem confiar en Déu, perquè ha enviat el seu Fill al món no perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell (Joan 3:17).