3er. diumenge C. "Teòfil".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 1,1-4.4,14-21).

Són molts els qui han emprès la tasca

d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres,

guiant-se per l’ensenyament que hem rebut

d’aquells que des del principi

en foren testimonis de vista

i després ho transmeteren de paraula.

Havent pogut informar-me minuciosament

de tot des dels orígens,

jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho

en una narració seguida,

perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.

En aquell temps,

Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.

La seva anomenada s’estengué per tota la regió.

Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,

i s’aixecà a llegir.

Li donaren el volum del profeta Isaïes,

el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

ja que ell m’ha ungit

per portar la bona nova als desvalguts,

m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,

i als cecs el retorn de la llum,

a deixar en llibertat els oprimits

i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

Després plegà el volum,

el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.

Tots els qui eren a la sinagoga

tenien els ulls posats en Jesús.

Ell començà dient-los:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

79. Teòfil. (...jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho...).

L’evangelista Lluc dedica un Escrit (doble: Evangeli i Fets dels apòstols) a un tal “Teòfil”. Donat que teofil significa “amic de Déu”, habitualment s’ha interpretat com un personatge representatiu dels amics de Déu, en les comunitats cristianes.
Ha estat a rel d’estudis recents que es comença a parlar de Teòfil com d’una persona concreta individual (Vegeu: “Demostració a Teòfil”, de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger).

El fet que Lluc doni a Teòfil el tractament de “il·lustre”, juntament amb el fet que el tercer fill de Annàs, Teòfil, fos Summe Sacerdot des de l’any 37 al 41, i deposat possiblement per no ser prou contundent contra els cristians, suggereix que el destinatari de l’Obra de Lluc sigui precisament aquest Teòfil.

Que el destinatari directe de l’Obra de Lluc sigui Teòfil, tercer fill d’Annàs, ajuda a aclarir moltes coses. En primer lloc el seu gènere literari: una demostració. Lluc no anomena el seu escrit “evangeli”. No l’escriu per anunciar una Bona Nova sinó com a “demostració” per a algú que té dubtes. Per això, en el Pròleg, diu que, sobre una qüestió de la qual molts n’han parlat, ell també en vol parlar després d’informar-se minuciosament de tot i investigant des dels seus inicis. Amb tot, aquesta “demostració” es converteix en Bona Nova (evangeli) per a tots els qui l’acullin.

Cal tenir en compte la profundíssima crisi de fe que va provocar en els Jueus la destrucció de Jerusalem i el seu Temple l'any 70. La prosperitat de Jerusalem i l’esplendor del Temple formaven part integrant de la fe d’Israel com a Poble elegit. Eren el símbol visible de la fidelitat de Déu. La destrucció de la Ciutat Santa i del seu Temple va ser un cop duríssim. Davant els fets, alguns van pensar que es tractava d’un càstig de Déu per la “infidelitat” dels seguidors d’aquell Natzarè condemnat. També hi havia qui pensava que el càstig era degut a haver refusat el Messies Jesús. I també hi havia qui es preguntava si aquella catàstrofe majúscula no venia a donar la raó precisament a aquell Natzarè que tantes vegades havia denunciat la corrupció del Temple, i que deia que havia arribat el temps d’adorar Déu en esperit i veritat, i no pas en temples fets per humans (Joan 4,23).

Dubtes; molts dubtes de fe va provocar la destrucció de Jerusalem. Per això sembla lògic que, sobretot entre els Guies d’Israel, alguns volguessin reflexionar sobre tot plegat. Teòfil, fill tercer d’Annàs, summe sacerdot destituït i exiliat a Alexandria, segurament coneixia Lluc, un mestre de la Llei que s’havia passat als seguidors de Jesús. Era del tot raonable que Teòfil demanés a Lluc un informe ben documentat i seriós sobre tota aquesta qüestió. I Lluc el va fer, després d’informar-se bé i d’ordenar-ho tot perquè Teòfil pogués copsar la solidesa de tot el que se li havia dit.

Lluc no pretén actuar com a historiador (sobretot en el sentit actual) sinó com a teòleg. El “problema” que havia d’aclarir no era “d’història” sinó de fe: situar els fets en un marc que permetés interpretar-los des de la fe jueva. Lluc no fa Història sinó Teologia. O, si es vol, fa Teologia de la Història presentant-nos el fet “Jesús de Natzaret” en el marc de la teologia d’Israel com a Poble elegit. I ho fa amb una extraordinària profunditat. Presenta Jesús com aquell en qui es compleix el pla de Déu sobre Israel i sobre la Humanitat (Lluc 4:21); com la clau per entendre tota la Història humana.

Per altra part, la subtilesa teològica que exhibeix l’Obra de Lluc pressuposa un lector que conegui molt bé la Teologia bíblica i el seu llenguatge; que sigui capaç d’interpretar els fets des de la perspectiva del Pla de Déu. I un lector així ho era Teòfil, un ex-summe sacerdot.
Que l’obra de Lluc estigui directament adreçada a Teòfil no exclou de cap manera que fos també escrita pensant en tots aquells que podien tenir els mateixos dubtes de fe que Teòfil. Això li dóna una actualitat extraordinària.