Sotmès. Festa de la Sagrada Família. C.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

"Sotmès".

EVANGELI. (Lluc 2,41-52).

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem

amb la peregrinació de Pasqua.

Quan ell tenia dotze anys

pujaren a celebrar les festes com era costum,

i passats els dies,

quan tothom se’n tornava,

el noi es quedà a Jerusalem

sense que els seus pares se n’adonessin.

Pensant que anava amb altres de la caravana,

feren la primera jornada de camí.

Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts

i no el trobaren.

L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple,

assegut entre els mestres de la Llei,

escoltant-los i fent-los preguntes.

Tots els qui el sentien

estaven meravellats de la seva intel·ligència

i de les seves respostes.

Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà,

i la seva mare li digué:

«Fill, per què t’has portat així amb nosaltres?

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.»

Ell els digué:

«Per què em buscàveu?

No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»

Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret

i vivia sotmès a ells.

La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor.

A mesura que Jesús creixia,

avançava en enteniment

i es guanyava el favor de Déu i dels homes.

74.  “Sotmès” (...i vivia sotmès a ells.).

Després de la exhibició d’independència que Jesús va fer quedant-se al temple sense ni tan sols avisar els seus pares, sorprèn molt l’afirmació de que vivia sotmès a ells. I això, pràcticament, durant tota la seva vida.
Potser la paraula més adient seria “submís” o “obedient”, com fan moltes traduccions. Encara que etimològicament sotmès i submís signifiquin el mateix, sembla que la primera paraula expressa més la idea d’estar sota el domini d’algú. En canvi la segona, no exclou que algú se sotmeti a una altra persona voluntàriament i per generositat. La paraula original grega hipotassomenos suggereix aquesta actitud activa.  

Sigui quina sigui la millor traducció, és evident la intenció de l’evangelista Lluc: Jesús és el nou Adam que corregeix la desobediència del primer Adam (en paral·lel amb la figura de Maria que corregeix l’actitud d’Eva.  → “Creure”).

La desobediència d’Adam i Eva no va consistir en “menjar-se una poma”, com solen mostrar algunes pintures (Nota: la Tradició de la poma ve del fet que, a Occident, la difusió de la Bíblia es va fer en llatí; i en llatí “lignum pomiferum” (“arbre fruiter”) popularment es va entendre com a pomera. Mireu a Vulgata. Genesis 1:11.)

El mite del Pecat Original, amb un llenguatge molt gràfic i popular, expressa un dels sentiments més freqüents i profunds del cor humà: voler ser com déus, decidint què està bé i què està malament. Aquest és el pecat d’Adam i Eva. Un pecat que resulta mortal perquè introdueix la mort en el món, com es visualitza en el mite de Caín que mata el seu germà Abel (Gènesi 4:8), i com podem comprovar cada dia en la tràgica experiència d’innumerables sentències de mort que s’han fet, es fan i, dissortadament, es faran. Sempre en nom del “bé” o contra el “mal” que algun “poderós” s’ha inventat i imposa.

En directa contradicció amb això, els Evangelis i tot el Nou Testament presenten Jesús com l’Obedient. Tota la seva vida és presentada com un acte d’obediència al Pare (Filipencs 2:8).

Obediència al Pare. Però, en aquest relat d’avui, se’ns parla d’obediència o submissió a Josep i Maria.
Aquest canvi és important. L’evangelista ens vol dir una cosa nova i transcendental: L’obediència al Pare es practica amb l’obediència als altres. Una obediència fruit de la llibertat, de l’amor i de la generositat envers els altres, com es dóna en les famílies. La família, i més concretament la Família de Natzaret, ens és presentada com a model de Comunitat. La vida de les comunitats consisteix, com en les famílies, en el servei generós i lliure d’uns amb els altres.
La vertadera obediència no comporta inferioritat. És un obsequi fet des d’un amor generós i actiu.

La vertadera autoritat no comporta superioritat. És un servei fet des d’un amor generós i actiu.
En la vida familiar són els més forts els qui serveixen, donant la seva vida; i són els més febles els qui, rebent-la, creixen i s’enforteixen fins a fer-se capaços, ells també, de servir.

L’evangeli de Joan expressa això mateix, però amb un llenguatge diferent: Jesús, Mestre i Senyor, renta els peus als seus deixebles (Joan 13:12).

Avui assistim al macabre espectacle que pretén substituir les Comunitats per Estats entesos com àrees de Poder, on els “poderosos” imposen la seva idea de “bé” i condemnen des de la seva idea de “mal”. Es comporten com a déus per als altres.
El resultat és sempre el mateix: la mort. La mort de Pobles i persones. La mort dels anhels i de les esperances més profundes d’una infinitat d’éssers humans.
I compte!, perquè cada un de nosaltres porta dintre seu, amagat, un petit (o gran) dictador.