Diumenge 26. B. "Nom"

26è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 9,38-43.45.47-48).

En aquell temps, Joan digué a Jesús:

«Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom

per treure dimonis,

i li dèiem que no ho fes més,

perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.»

Jesús respongué:

«Deixeu-lo fer.

Ningú que en nom meu faci miracles

no podrà després malparlar de mi.

Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres.

Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom,

perquè sou de Crist,

us dic amb tota veritat

que no quedarà sense recompensa.

Però a aquell que allunya de mi

un d’aquests petits que tenen fe,

valdria més que el tiressin al mar

amb una mola d’ase lligada al coll.

Si la teva mà et fa caure en pecat,

talla-te-la.

Val més que entris a la vida sense mà,

i no que vagis amb totes dues mans a l’infern,

al foc que no s’apaga.

Si el teu peu et fa caure en pecat,

talla-te’l.

Val més que entris a la vida sense peu,

i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern.

I si el teu ull et fa caure en pecat,

treu-te’l.

Val més que entris al regne de Déu amb un sol ull,

i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern,

on el corc no mor mai i el foc no s’apaga.»

59. “Nom”. (...n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis...).

En la cultura hebrea el nom fa la cosa. Per això quan algú rep una missió que canviarà la seva vida en relació als altres, se li dóna un nom adequat. També és veritat que, en la Bíblia, donat que Déu ja coneix la vocació que tindrà cada persona, sovint no caldrà canviar-li el nom perquè ja porta el que li pertoca. Fins i tot Déu mateix se'ns presenta a través del nom adequat a com Ell vol fer-se present en un moment determinat o en un Poble concret. Així, per a Israel, el nom de Déu és "Jahvé", que significa: "Jo sóc el que hi sóc".
Evidentment, això comporta que l'home no pot usar falsament el nom de Déu (Èxode 20,7).

En els Evangelis veiem que Jesús té diferents noms. En primer lloc el mateix nom de “Jesús”, que vol dir “salvador”, perquè salvarà dels pecats el seu poble (Mateu 1:21). També és diu “Emmanuel” perquè significa “Déu amb nosaltres” (Mateu 1:23). També és anomenat “Messies”, que significa “Ungit”, perquè és l’Ungit, ungit amb Esperit Sant.

Com que el nom fa la cosa, fàcilment podem pensar que, utilitzant el nom d’una persona important, podrem fer també coses importants com ella. Però aquí pot aparèixer un "conflicte de competències". El relat que hem llegit avui és ben curiós: Joan, un dels dotze deixebles, explica a Jesús que algú està usant el seu nom per treure dimonis, i que li ho han prohibit perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Sorprenent! Els Apòstols es senten propietaris en exclusiva del nom de Jesús (tot i que acabaven d’experimentar que ells, els Apòstols, eren incapaços de saber “utilitzar” aquest nom. Marc 9:18). La resposta de Jesús és clara i concisa: Deixeu-lo fer.

Quin és aquest “nom” que permet treure dimonis?
Evidentment, estem parlant del nom de “Jesús”. Però, quan Jesús parla de si mateix, sol fer servir l’expressió “el fill de l’home”. I quan Jesús s’anomena el fill de l’home, no parla en primera persona sinó en tercera persona. No diu, per exemple, el fill de l’home seré entregat... sinó el fill de l’home serà entregat... 

Jesús, parlant de si mateix en tercera persona, vol indicar que la seva realitat desborda la seva individualitat concreta i experimentable. Jesús, el fill de l’home, es va realitzant en tota la Història humana, i inclou tots els Humans. No és un personatge al·legòric; és una persona cent per cent real. Però els Evangelis parlen d’ell per mostrar-nos els horitzons de vida que s’obren davant cada ésser humà que els accepta. Dit d’una altra manera: Jesús, home real i concret, és també l’home-mostra per a tots els qui busquin ser plenament humans.

És per això que tot aquell que fa humanitat, sigui adscrit o no al grup dels seguidors de Jesús, pot treure dimonis. (Aquí “dimonis” vol dir tot allò que ens impedeix ser realment humans).

L’autèntic nom que ens permet treure dimonis (fer humanitat) és Home. Aquest és el nom que, alçat com a senyera que trobarà contradicció (Lluc 2:34), indica en quin costat estem situats: si a favor de l’Home, o en contra.

La tràgica situació actual de la Humanitat posa davant els nostres ulls, amb gran força, la radicalitat d’aquest dilema. I cadascú, des de la seva situació personal i col·lectiva, ha d’escollir: o humanitzar-se fent humanitat, o deshumanitzar-se desfent humanitat.

Més enllà de les etiquetes nacionals o internacionals; més enllà de les diferents Religions o Cultures; més enllà de solemnes proclames de Drets humans o de Deures, avui, com sempre, cadascú ha de decidir si es posa a favor o en contra de l’Home. A favor o en contra de l’home concret, pròxim, que trobem en el nostre camí de cada dia (Lluc 10,30ss.  Mateu 25,31ss).

Avui el repte dels deixebles de Jesús no és pas fer una societat més cristiana, o més religiosa, o més espiritual,... El repte de tots és fer una societat més humana. Créixer en humanitat fent humanitat, amb tothom qui s’hi apunti, "vingui amb nosaltres o no".

La Humanitat. Aquesta és l’Obra de Déu, que Ell ha decidit no fer sol. “Fem l’Home”, va dir-se (Gènesi 1:26). Fem l’Home: Déu i nosaltres. Perquè només podem ser a imatge i semblança seva si som coautors de nosaltres mateixos.

 
Per això, en el Parenostre, Jesús vol que demanem la vinguda del "Regne de Déu" col·laborant a santificar el seu Nom (Lluc 11,2ss).
També els deixebles són enviats al món a batejar en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant (Mateu 28,19); és a dir: a fer Humanitat introduint cada persona en l'acció "humanitzadora" de Déu.