diumenge, 30 d’agost del 2015

Diumenge 23 B. "Efatà". Obre't.




Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Marc 7,31-37).

En aquell temps,
Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,
i se n’anà cap al llac de Galilea,
passant pel territori de la Decàpolis.
Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,
i li demanaren que li imposés les mans.
Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,
li posà els dits a les orelles,
escopí i li tocà la llengua,
aixecà els ulls al cel,
sospirà i (li) digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t».
A l’instant se li obriren les orelles,
la llengua se li deslligà
i parlava perfectament.
Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,
però com més els ho prohibia,
més ho explicaven a tothom,
i no se’n sabien avenir.
Deien: «Tot ho ha fet bé:
fa que els sords hi sentin
i que els muts parlin.»



56. “Efatà”. (... sospirà i li digué: “Efatà”, que vol dir, “obre’t”).

L’evangeli de Marc (el primer dels evangelis, segons els estudiosos, i que inaugura el gènere literari “evangeli”) ens ofereix tres “crits” de Jesús en la seva llengua aramea (o en hebreu, segons alguns). Tenen la mateixa estructura literària: crit + traducció.
Sembla clar que es tracta d’un recurs literari amb el qual l’evangelista Marc vol cridar l’atenció del lector.
Aquests crits són:
- «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca't.» (Marc 5:41).
- «Efatà!», que vol dir: «Obre't!» (Marc 7:34).
- «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?», que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Marc 15:34).
D’aquestes tres expressions “efatà” és la central, i es troba també, més o menys, al centre de tot l’Evangeli de Marc.
Amb aquestes tres expressions així destacades, sembla que l’evangelista ens vol mostrar un procés. “Talita cum” marcaria l’inici del procés. Són paraules dites a la filleta d’un Cap de sinagoga, morta segons els presents, però que Jesús diu que dorm. Jesús la desperta donant-li la ma. La noia s’aixeca i es posa a caminar.

Cap a on va? No es diu; només es diu que es posa a caminar. (Això em recorda el títol d’un petit i preciós llibre de Teodor Suau: Més important que la meta és el camí. Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Caminar té sentit per si mateix; caminar, com a forma de vida; com a maduració i creixement per entrar més plenament en la Vida.
La Vida com a Camí. Aquí entra el segon crit de Jesús: Efatà. El relat ens parla de foradar les orelles i destravar la llengua. Ser capaços d’escoltar i parlar. Comunicar-se. La vida com a comunicació. L’oïda i la parla són la matèria prima per a la comunicació, que pot esdevenir comunió. La vida humana està cridada a esdevenir Comunió.

“Obre’t”. Els especialistes fan notar que el verb no es refereix a les orelles sinó a la persona. Mirant la traducció grega que en fa el mateix evangelista, el verb està en passiva (dianoichthēti). Literalment: sigues obert. Alguns tradueixen: sigues obert del tot, o bé: sigues obert fins al final.
Fins al final. Això ens porta al tercer crit de Jesús: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? És l’experiència de qui s’ha obert del tot, sense arrapar-se a res que tanqui la seva obertura.

Alguns estudiosos de la Religió parlen de la tendència dels humans a fer-se un “Déu tapaforats”. L’autèntica fe ha d’anar superant constantment la temptació "d’apoderar-se" de Déu per convertir-lo en tapadora de la nostra obertura. Jesús a la Creu, braços oberts, experimenta l’absència del “seu” Déu. Déu meu; Déu meu. El seu Déu, el Déu d’Israel. Al final de procés, el Déu propietat privada esdevé absent. Cap tapadora per a la pròpia obertura. Només
obertura; només Llibertat.
En Jesús, l’home esdevé “semblant a Déu” (Gènesi 1:26); pura Obertura; pur Amor al cent per cent, sense res de possessiu. Tot ell "Paraula"; tot ell "Creador".
Déu no abandona l’home obert. Però l’experiència de ser abandonat permet a l’home entrar en l’àmbit de la Llibertat i de l’Amor absoluts. La seva obertura no tapada li permet lliurar l’esperit (Marc 15:37). A partir d’aquí, tot es renova i queda superada tota forma de tancament (“Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix”. Marc 15:38. Veieu també Mateu 27:51).
No és que el procés porti cap a la mort. És el pas d’una vida tancada a una vida oberta; d’una vida tinguda a una vida donada. Ho proclamarà solemnement el mateix Centurió que ha presidit l’escena de la crucifixió: “El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: «És veritat: aquest home era Fill de Déu.» ( Marc 15:39). És veient la manera com Jesús mor que el Centurió descobreix la seva identitat; la identitat de l’Home madur. El Centurió, i les dones. Només elles han acompanyat Jesús en tot el seu procés d’obertura. Per això elles seran les primeres a fer l’experiència d’on porta aquest procés: la resurrecció.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada