Diumenge 15. B. "Bastó".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 6,7-13).

En aquell temps,

Jesús cridà els dotze

i començà d’enviar-los de dos en dos.

Els donà poder sobre els esperits malignes

i els recomanà que, fora del bastó,

no prenguessin res per al camí:

ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit,

i només les sandàlies per calçat.

I els deia:

«A la primera casa on us allotgeu,

quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc.

Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar,

a l’hora de sortir-ne,

espolseu-vos la terra de sota els peus,

com una acusació contra ells.»

Els dotze se’n van anar

i predicaven a la gent que es convertissin.

Treien molts dimonis

i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

47. “Bastó”. (... els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí).

Bastó és una paraula freqüent en la Bíblia, tant en l’Antic com en el Nou testament; encara que usada amb significacions molt diferents. Precisament aquesta diversitat de significats explica el seu ús abundant.

Sobretot abans de l’actual proliferació de cotxes, el bastó era un objecte molt més comú. Podia fer de cama per ajudar a caminar; posat a l’espatlla, servia per penjar-hi els farcells; era una arma per defensar-se de les bestioles del camí. També és símbol d’autoritat usat pels reis, governadors, alcaldes... És necessari als pastors per defensar i dirigir el ramat. El bastó dels pastors té una forma especial que permet agafar les ovelles. D’aquí n’ha sortit el bastó del bisbes (anomenat normalment bàcul, d’una paraula llatina amb el mateix significat) que posa de relleu la seva funció pastoral.

Però, si aquí parlem de “bastó”, és perquè en el relat d’avui (Evangeli de Marc 6,7-13) Jesús, quan envia els seus apòstols, els diu explícitament que no prenguin res per al camí fora del bastó i unes sandàlies. El bastó i les sandàlies eren indispensables per als caminants.
Però resulta que els evangelis de Mateu 10,10 i de Lluc 9,3  diuen exactament el contrari.

Es podria pensar que es tracta d’un simple detall sense importància. Però ja sabem que, en els Evangelis, els detalls solen ser molt significatius. A més, si tenim en compte que segurament tant Mateu com Lluc coneixien perfectament l’Evangeli de Marc, podem pensar que alguna cosa interessant ens volen dir quan explícitament el corregeixen.

L’explicació podria ser aquesta. Segons el entesos, l’Evangeli de Marc seria el més antic, dels voltants dels anys 70. Els evangelis de Mateu i de Lluc serien posteriors als anys 80. En aquest interval algunes coses havien canviat en les comunitats cristianes. Sobretot les comunitats d’origen jueu s’anaven organitzant amb un cert mimetisme amb l’organització de les Sinagogues; és a dir: amb una creixent autoritat dels responsables més directes.

Seria aquest punt el que hauria obligat als nous evangelistes a tallar d’arrel aquests brots de jerarquisme, tan contraris al missatge de Jesús. Possiblement per això, Mateu i Lluc prohibeixen explícitament portar bastó, tot i ser un objecte tan indispensable per als caminants. Suggeria massa un comportament “amb autoritat”.
També prohibeixen portar dos vestits: una referència explícita a les vestidures dels sacerdots, dels mestres de la Llei i dels Fariseus. Fins i tot prohibeixen portar sandàlies, perquè també tenien un important simbolisme: els càrrecs públics anaven amb sandàlies; per contra: els servents anaven descalços.
El fet de que es començava a atribuir perfils autoritaris als servidors de les comunitats, mostrava una tendència que Jesús havia volgut explícitament corregir (Mateu 23,9s).

Quan avui ens trobem amb l’espectacle de bisbes abillats amb bàculs, mitres i sorprenents vestidures, i amb tot el cerimonial que hi acompanya, podem pensar que Mateu i Lluc no van reeixir del tot en el seu propòsit.