Diumenge 14. B. "Poble"

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 6,1-6).

En aquell temps,

Jesús anà a Natzaret, el seu poble,

acompanyat dels seus deixebles.

El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga.

Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia:

«D’on li ve tot això?

Què és aquest do de saviesa

i aquests miracles que es realitzen per les seves mans?

No és el fuster, el fill de Maria,

parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?

I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?»

I se n’escandalitzaven.

Jesús els digué:

«Els profetes només són mal rebuts en el seu poble,

en la seva parentela i entre els de casa seva.»

I no hi pogué fer cap miracle;

només va imposar les mans a uns quants malalts,

que es van posar bé.

I el sorprenia que no volguessin creure.

Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

46. “Poble”. (Els profetes només són mal rebuts en el seu poble...).

En la Bíblia, “poble” és una paraula extraordinàriament present, i amb significats variats. També en els Evangelis. Aquí voldria posar en relleu el seu, podríem dir-ne, significat dinàmic.

El relat que hem llegit (Marc 6,1-6) resulta molt sorprenent: després de dir-nos que Jesús va al seu poble, explica com els seus conciutadans s’escandalitzen d’ell i el refusen precisament perquè, com que el coneixien massa bé, no poden acceptar-lo com a profeta. La frase final de Jesús resulta tan certa com trasbalsadora: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.»
Els diaris van plens d’ídols aclamats per grans multituds quan arriben al seu poble. En canvi els profetes provoquen escàndol, i són refusats. Per què?

Tots som poble. Naixem en un poble, i del poble rebem la nostra primera i més forta identitat. Del poble on naixem i creixem en rebem la llengua, la cultura, els companys, les vivències que afaiçonaran el nostre caràcter, la manera de relacionar-nos,... Tots comencem essent poble i membres d’un poble.
Però això no és suficient per esdevenir humans. Allò que ens humanitza neix de la llibertat i de la generositat creativa.
Som fills d’un poble que no acaba en nosaltres sinó que es continua en nosaltres i amb nosaltres. Pel simple fet d’haver nascut en un poble, hem rebut un testimoni que també traspassarem als qui ens seguiran.

Aclamem els “nostres” ídols per un mecanisme d’identificació que ens permet sentir com a pròpies les seves gestes. Un mecanisme que no ens compromet a res. En canvi, res no ens impulsa a identificar-nos amb els “nostres” profetes.
Els profetes, “llegint” el present, ens mostren horitzons de futur. I això ens compromet, perquè els horitzons de futur són una crida a construir-lo. Els profetes, quan són “nostres”, mai no ens deixen “tranquils” perquè, des del nostre propi poble, ens mouen a fer poble, que és la manera de fer Humanitat en un lloc i moment determinats.

Tenim, doncs, que el “poble” està a l’origen de la nostra realitat, i també és un horitzó a construir.  

Pot passar que un poble no accepti els seus profetes perquè ja està satisfet de si mateix. És possible que hi hagi pobles tan satisfets i identificats amb els seus grans ídols, que això els serveixi d’excusa per no col·laborar en la construcció dels nous horitzons. O pitjor encara: pot passar que hi hagi pobles que “idolatrin” els conqueridors, colonitzadors o dominadors sortits del seu poble, i compensar així el seu tancament als horitzons humanitzadors que els ofereixen els profetes.
Els imperialismes (tan de moda avui!) són la perversió més cruel i destructiva del valor “poble”, i exclouen la llibertat i la generositat indispensables per esdevenir progressivament humans.