Diumenge 13 B. "Jaire".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 5,21-43).

(Nota. En blau, allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac,

molta gent es reuní al seu voltant,

i es quedà vora l’aigua.

Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga,

que es deia Jaire,

i, així que el veu, se li llença als peus i,

suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:

«La meva filleta s’està morint.

Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»

Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang

des de feia dotze anys.

Havia consultat molts metges,

que l’havien fet sofrir molt,

i s’hi havia gastat tot el que tenia.

No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor.

Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús,

se li acostà per darrere enmig de la gent

i li tocà el mantell, perquè pensava:

«Encara que li toqui només la roba que porta,

ja em posaré bona.»

A l’instant se li estroncà l’hemorràgia

i sentí que el mal havia desaparegut.

Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell,

es girà a l’instant i preguntava a la gent:

«Qui m’ha tocat la roba?»

Els deixebles li deien:

«La gent us empeny pertot arreu,

i pregunteu qui us ha tocat?»

Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet.

Llavors aquella dona,

que sabia prou què havia passat,

s’acostà tremolant de por,

es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat.

Jesús li respongué:

«Filla, la teva fe t’ha salvat.

Queda lliure de la teva malaltia

i vés-te’n en pau».

Encara parlava,

que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:

«La teva filla és morta.

Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».

Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir,

diu al cap de sinagoga:

«Tingues fe i no tinguis por.»

I només va permetre que l’acompanyessin

Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.

Quan arriben a la casa del cap de sinagoga,

veu l’aldarull de la gent,

que plorava i cridava fins a eixordar.

Ell entra a casa i els diu:

«Què són aquest aldarull i aquests plors?

La criatura no és morta, sinó que dorm.»

Ells se’n reien,

però Jesús els fa sortir tots,

pren només el pare i la mare de la nena

amb els qui l’acompanyaven,

entra a l’habitació,

li dóna la mà i li diu:

«Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’

A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys,

s’aixecà i es posà a caminar.

Ells no se’n sabien avenir.

Jesús els prohibí, de tota manera,

que fessin saber què havia passat.

I els digué que donessin menjar a la noia.

45. “Jaire”. (...arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire).

“Jaire” és, possiblement, un personatge representatiu dels problemes d’alguns Caps de sinagoga, sobretot després de la destrucció del Temple de Jerusalem. El seu nom (que només surt en aquest relat de Marc i en el seu paral·lel de Lluc 8,41) segurament té relació amb l’acció de Jesús de “despertar” (jair en hebreu) la filleta del Cap de sinagoga. Altres comentaristes el relacionen amb al verb yair, resplendir. En aquest cas podria indicar que l’acció de Jesús va ser com una llambregada, capaç d’il·luminar la Sinagoga en un moment de gran foscor per ella.

Per als Jueus, i sobretot per als seus responsables religiosos, la destrucció del Temple de Jerusalem, als anys 70, va ser un cop molt fort. Els va obligar a replantejar-se la seva manera d’entendre la Religió. Jerusalem, amb el seu Temple, era el signe més visible i comprovable de la presència protectora de Déu (Aliança). Que Déu hagués estat infidel al seu poble, deixant-lo sense protecció, era inconcebible. Era blasfem només de pensar-ho. Però la realitat s’imposava: els exèrcits romans havien destruït totalment el Temple, i tota Jerusalem, la Ciutat de Déu.

Aquesta trista situació havia de tenir algun significat. ¿Seria veritat que aquell Jesús de Natzaret que les autoritats havien fet crucificar, era realment el Messies? I el Regne de Déu que ell predicava, tan diferent de com se l’imaginaven ells, ¿seria realment el nou “Regne” que Déu volia? Davant les ruïnes de Jerusalem, aquestes preguntes eren inevitables, sobretot per als responsables religiosos.

El relat de Jaire vol ser la resposta que els Evangelis donen a aquestes preguntes. Ho fan amb una escenificació d’un gran dramatisme.

La situació de Jaire es presenta desesperada: la seva filleta s’està morint. En canvi Jesús els diu que només dorm. Per la "recepta" que els dóna, s’entén que la noia "dorm" perquè li manca l’aliment necessari per mantenir-se en actiu. De fet, quan Jesús li dóna la mà, ella s’aixeca i camina. “I els digué que donessin menjar a la noia”.

En el llenguatge religiós de les sinagogues, l’ensenyament de la Torà (la Llei de Déu) és l’aliment que manté la fe dels Israelites. Per això sovint la Llei de Moisès és anomenada “pa del cel” (Joan 6,31).
També es fa notar que la noia tenia dotze anys. “Dotze” és la xifra que identifica Israel com a Poble elegit. Per altra part, i d’acord amb la Llei de Moisès, una nena esdevé dona (capaç d’engendrar nova vida) als dotze anys.

Tot això indica el sentit exacte (i revolucionari!) del relat d’avui: aquesta noia (“filleta” pel Cap de sinagoga) ha viscut durant la seva infantesa gràcies al “pa de vida” (la “Llei”) que Moisès va donar als Israelites. Però aquest “pa” ja no té capacitat per continuar alimentant-la quan ella esdevé adulta.

Aquesta nena representa, doncs, el Poble elegit. Fins ara, li ha estat suficient l’aliment de la Llei. Però, arribat el moment d’esdevenir adult, necessita un nou aliment: el que donarà Jesús.

Encara que amb un llenguatge diferent, aquest relat ens diu el mateix que l’evangeli de Joan en el seu capítol 6è (que llegirem a la missa d’aquí a quatre diumenges): “Llavors Jesús els respongué: Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.” (Joan 6,32). 

La figura de Jaire és de gran actualitat. Quants Caps de comunitats (bisbes, mossens...) veuen que les seves “filletes” (comunitats) estan "morint"! En canvi Jesús diu que cal alimentar-les.
Però abans havia dit a Jaire: «Tingues fe i no tinguis por.» Ara, potser ens falta fe. Sembla que el que hi ha en molts Caps de comunitat és por. Molta por! ¿No serà "por" a que la filleta es faci adulta, i camini pel seu propi compte?