5è. Diumenge de Pasqua. B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 15:1-8).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.

La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla,

i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja

perquè encara en doni més.

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.

Estigueu en mi i jo en vosaltres.

Així com la sarment, si no està en el cep,

no pot donar fruit,

tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,

perquè sense mi, no podríeu fer res.

Si algú se separa de mi, és llançat fora,

com ho fan amb les sarments,

i s’asseca.

Les sarments, un cop seques,

les recullen, les tiren al foc i cremen.

Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres,

podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.

La glòria del meu Pare és

que vosaltres doneu molt de fruit

i sigueu deixebles meus»

37. Sarment. (... la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit).

Vinyater, vinya, cep, sarment, vi,... Aquí tenim una colla de paraules relacionades entre si. He escollit “sarment” com a paraula–clau perquè és la paraula més repetida en l’evangeli d’avui. També és la que més directament ens afecta com a deixebles de Jesús. “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments”.

En la literatura d’Israel la vinya és una realitat amb un gran simbolisme. Aquest simbolisme li ve tant de l’amor i atencions amb què el vinyater cuida els ceps com dels fruits exquisits que aquests donen, i molt especialment del vi.

El vi és símbol de les alegries de l’amistat. En la Bíblia, el vi ( o si voleu l’esperit o efectes del vi) és un símbol de l’Esperit Sant: l’Esperit de Déu creador-humanitzador.

En la vinguda de l’Esperit Sant segons el relat de Lluc, els presents confonen els efectes del vi amb els de l’Esperit Sant. Sant Pere els haurà d’aclarir la situació: “No és pas que aquests hagin begut massa, com vosaltres sospiteu: tot just són les nou del matí. Això que ara succeeix, ja ho havia anunciat el profeta Joel: Els darrers dies abocaré el meu Esperit sobre tothom...” (Actes 2:15-17).

Parlar dels deixebles com a sarments del Cep que és Jesús (l’Home), és una invitació directa a donar fruits d’Humanitat.

Som "fruit" i "constructors" de la Humanitat, responent a la magnífica vocació de Déu, que és el Vinyater.

Els ceps s’han de cuidar un per un. Cada un està pensat per donar fruit. No tenen altres finalitats: ni per fusta, ni per fer ombra, ni per les fulles,... El que s'espera dels ceps són raïms. Per això cal podar-los cada any. Això els permet donar fruit, donat que només fruiten els brots nous.

El missatge de Jesús “neteja” les sarments, perquè el creixement de la Humanitat no és sempre absolutament net. La vida humana va avançant entre molts defectes, amb sarments que xuclen molta saba sense donar fruit. La poda a vegades entristeix; però, gràcies a ella, és possible l’objectiu final: Fer Humanitat. I una Humanitat plenament alegre: “... mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa” (Joan 17:13).

És clara la distinció entre vinyater i ceps; però ja costa més diferenciar entre "cep" i "sarments", perquè són les sarments les que formen el cep. En els ceps vells podem distingir entre soca i sarments, però soca i sarments constitueixen un mateix i únic cep.

Aquesta profunda unitat entre ceps i sarments és la que vol posar en relleu aquesta paràbola. Jesús és el cep i nosaltres les sarments; però no existiria el cep sense les sarments, ni servirien per res les sarments si no estan unides al cep.
Cep i sarments formen una única vida: la VIDA que cultiva amorosament el Vinyater.
Hi ha moltes classes de ceps perquè el fruit sigui variat i generós, i així gaudir dels diferents i exquisits plaers que ofereixen els seus fruits.

Les paraules plaer, alegria, festa,... són importants quan es parla dels fruits de la vinya. La Vida (la Vinya) “dissenyada” per Déu és perquè esdevingui Festa: la festa del compartir. El vi és perillós quan no és compartit, perquè ens aliena i emborratxa. En canvi, la festa agermana.

És quan som germans que esdevenim més humans. Però la germanor no ve del vi sinó de la voluntat de compartir. El borratxo es torna agressiu, destructor, i es destrueix a si mateix. És el contrari de la festa.

A les Noces de Canà, la mare de Jesús fa notar que “no tenen vi” (Joan 2,3).  Jesús replica que “encara no ha arribat la meva hora”. La seva hora és quan, al Calvari, lliura l’Esperit: el nou “vi” que fa possible una Nova Aliança. En aquesta Nova Aliança, Déu i la Humanitat viuen conjuntament l’alegria del Compartir.

Jesús exposa la paràbola del Cep i les sarments just després de fer-se aliment, caminant cap a Getsemaní i el Calvari on serà “podat”. La poda, assumida per amor, ajuda a donar fruit.

L’Evangeli de Joan situa tant Getsemaní (Joan 18,1) com el Calvari (Joan 19,41) en un “hort”, potenciant així la idea del “fruit”.
Jesús, podat al Calvari, hi donarà tot el seu fruit: l’Esperit. “Tot s'ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit” (Joan 19:30).

Aquest “esperit lliurat” convertirà la (presumpta) tomba en alcova nupcial, inici de la Nova Aliança per formar una Nova Humanitat (Joan 20:5ss. Noteu el simbolisme del llençol aplanat). 

Parlant del Cep i les sarments, els Evangelis volen insistir en la “intenció” del Vinyater: cridar-nos a l’alegria del compartir.
Tant les sarments noves com les podades serveixen per a la festa del compartir, d’una manera semblant a com, en la taula de la comunió, hi participen tant els qui encara sobretot mengen com els qui ja són sobretot aliment dels altres. Aquests últims són l’essència de la festa.