Setmana Santa. De l'any B.

Dijous Sant > Mantell.

Divendres Sant  > Túnica i Nuesa.

Dissabte Sant > Ressuscitar.

Dijous Sant.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

30. “Mantell”. (...es tragué el mantell i se cenyí una tovallola...).

El mantell és una peça de roba carregada de significat social segons l’ocasió. En una societat de classes, el mantell és propi de les classes superiors. Però també, a vegades, pot significar la simple capa d’un pobre que no té res més per protegir-se del fred i del mal temps. En societats igualitàries, el mantell és usat només amb caràcter ritual o de protocol.

En temps de Jesús, el mantell era un signe de dignitat i de superioritat social. Segurament Jesús, que pertanyia a la classe humil, no va portar mai mantell. Però els Evangelis parlen de Jesús tal com era “vist” pels deixebles. Els deixebles veiem en Jesús l’home plenament realitzat. Per a ells, Jesús personifica tota la dignitat i grandesa que Déu té preparada per als Humans, creats a imatge i semblant seva (Gènesi 1:27). És per això que, vist des de la fe, Jesús vesteix el més autèntic dels mantells. Jesús està revestit d’humanitat de tal manera que “de la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia” (Joan 1:16).
El Jesús dels Evangelis és un home tan ple de vida i dignitat, que contagia salut i salvació a tothom qui aconsegueix tocar-lo, ni que sigui només la borla del seu mantell (Mateu 9:21; 14:36;...). El mantell abriga un Jesús que vessa humanitat.

L’Evangeli de Joan exposa tres moments en què el mantell de Jesús adquireix una gran significació:

1er. Durant el Sopar de comiat. “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola... (Joan 13:3). Tovallola (que significa servei amorós) i mantell s’intercanvien. Dignitat i Servei són les dues cares d’una mateixa actitud. Plenament conscient de la seva dignitat (ve de Déu i a Déu torna), Jesús es posa a servir.

2on. Durant la burla de la seva reialesa. “Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra” (Joan 19:2). (El mantell de porpra era propi de reis i generals victoriosos). És un mantell reial. Pilat el presenta al Poble. La presentació és doble, sempre amb el mantell reial posat: “Aquí teniu l’home” (Joan 19:5). Més tard: “Aquí teniu el vostre rei” (Joan 19:14). Jesús és "rei" no pas sobre els altres sinó amb tots els qui accepten ser humans. Com a rei, porta mantell reial.  

3er. Després de la crucifixió. “Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat” (Joan 19:23). Del mantell reial de Jesús en feren quatre parts. Aquesta acció té un doble significat: la crucifixió de Jesús “rei dels Jueus” (com diu el rètol posat a la Creu) significa la superació del “regne dels Jueus” (En sentit bíblic). Ells mateixos ho han decidit davant Pilat: “No tenim cap altre rei fora del Cèsar” (Joan 19:15). El mantell del seu “rei” ha estat repartit. Ja no hi ha ni rei ni regne “dels Jueus”. Però aquest mantell no és "abandonat" sinó repartit, com una herència, als soldats romans. El mantell ha estat dividit en quatre parts: al·lusió als quatre punts cardinals que engloben tota la Humanitat. Aquests “quatre soldats” que s’apropien d’una part del mantell representen la resta de la Humanitat. El regne dels Jueus dóna lloc al Regne universal, al qual estan també invitats els Jueus. El gest dels soldats recollint el mantell de Jesús evoca l’acció d’Eliseu recollint el mantell del profeta Elies. Amb el mantell, Eliseu va rebre tot l’Esperit profètic d’Elies, esdevenint el seu hereu (2 Reis 2:13).

Cal notar que, en el primer i tercer cas, la paraula grega “himàtia” traduïda per “mantell” té forma plural. Això suggereix que la reialesa de Jesús oferta a tots els Humans no s’ha d’entendre com una reialesa dividida sinó compartida. A causa d’aquest plural, hi ha versions que tradueixen aquesta paraula per “vestits”. De fet, en els Evangelis Sinòptics, aquesta acció “acompleix” la profecia del Salm 22:19 “Es repartiren els meus vestits i es feren a la sort la meva túnica”. Però la distinció introduïda en l’Evangeli de Joan contraposant la partició de “himàtia” i la no partició de la túnica, demana una traducció com la del missal. Així queda més clar el simbolisme de cada acció. (>Túnica).

[En els Evangelis Sinòptics, aquest simbolisme del mantell repartit és substituït per la gran cortina que tancava el Santuari, on només podia entrar el summe sacerdot jueu. La cortina s’esquinça de dalt a baix, deixant oberta per a tothom l’entrada del Santuari (Mateu 27:51. Marc 15:38. Lluc 23:45)].

En l'Evangeli de Marc, el relat del Cec de Jericó diu que Bar-Timeu, en sentir que Jesús el cridava, llancà la capa (mantell) que portava. És un gest que vol significar el canvi de personalitat social (conversió), que permetrà al cec poder veure tota la novetat salvadora del Crucificat. 

Divendres Sant.

EVANGELI (Joan 18:1 – 19:42).

L’EVANGELI d’avui és el relat de la Passió segons sant Joan. És massa llarg per posar-lo aquí. Podeu llegir-lo connectant-vos al web de la ABC (Associació Bíblica Catalana) > BCI internet > Evangeli de Joan > Passió, mort i Resurrecció.

31. “Túnica”. (Quedava la túnica, que era sense costura...).

L’Evangeli de Joan, en el relat de la Crucifixió, fa especial atenció, contraposant-los, al mantell i a la túnica de Jesús (Joan 19:23). En relació al mantell es diu que els soldats se’l van repartir fent-ne quatre parts. En canvi, en relació a la túnica, es diu que la van sortejar entera, sense dividir-la perquè era d’una sola peça, teixida tota des de dalt. És evident que, en aquest relat, tant el mantell com la túnica tenen un simbolisme que es vol posar de manifest.

Si el mantell (> mantell) representa la identitat social de Jesús (la seva reialesa), la túnica representa la seva identitat personal: allò que constitueix l’essència de la seva persona. De la túnica es destaca que era teixida tota ella des de dalt. També la persona de Jesús és nascuda (teixida) des de dalt, com havia dit Jesús a Nicodem (Joan 3:13. També 3:31). Encara que amb un llenguatge diferent, això mateix és el que afirma l’Evangeli de Lluc quan l’àngel diu a Maria: “L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu” (Lluc 1:35).

Aquesta identitat personal de Jesús, representada per la túnica, serà “sortejada” per veure de qui serà. El relat no diu a qui va correspondre perquè, en el seu significat simbòlic, aquesta túnica “toca” a tots aquells que “es revesteixen de Crist”, com dirà St. Pau (Romans 13:14). Cal néixer de dalt, havia dit Jesús a Nicodem (Joan 3:3-7). Ara Jesús, ja “enlairat” a la Creu, no necessita la túnica, i la deixa per a tots aquells que participin en el "sorteig".

“Nuesa”.

Aquí l’Evangeli de Joan suggereix un nou simbolisme. Sense la túnica, Jesús queda nu. Aquesta nuesa és molt significativa.
En tot el relat de la Passió, el quart Evangeli ha anat assenyalant referències explícites al mite d’Adam i Eva al Jardí Terrenal als "inicis de la Humanitat".
El relat vol presentar Jesús com el Nou Adam, amb una nova Eva, recuperant el Jardí (Hort) perdut.

Al començament del relat de la Passió, es parla de l’hort (jardí) de Getsemaní. Tot comença amb els soldats que van a buscar el Natzarè (rebrot) a “l’hort” (Joan 18:14). I acaba amb Josep d’Arimatea i Nicodem que enterraran aquest rebrot en un hort que hi havia on van crucificar Jesús (Joan 19:38-41).

Com Adam al Jardí terrenal (Gènesi 2:18-20), Jesús està sol enlairat a la Creu. A Adam, Déu el va adormir per treure-li una costella i fer-ne la dona (llenguatge carregat de gran simbolisme). “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn!”, exclama Adam.  Jesús mort (adormit) a la Creu, un soldat fa sortir del seu costat sang i aigua (símbol de l’Església, la Nova Humanitat). Quan es desperti es trobarà, a l’hort, amb Maria Magdalena, que personifica la nova Eva (Joan 20:14-17). (> Maria).

Al Jardí dels inicis, Adam i Eva van pecar, i el pecat va fer-los “descobrir” que anaven nus, i es van avergonyir. Jesús, a la Creu, recupera la situació d’Adam abans del pecat. La trobada amorosa del nou Adam amb la nova Eva no és un Final sinó la correcció d’un Inici viciat. “Jesús li diu (a Maria Magdalena): «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare; al meu Déu, que és el vostre Déu” (Joan 20:17).

Jesús, el nou Adam, no anul·la el primer Adam sinó que el completa, com l’adultesa no anul·la la infantesa sinó que la supera.
Tot humà comença nu, però perd la seva innocència per la necessitat d’afirmar-se enfront dels altres, i es “vesteix” amb una identitat prestada. Però està cridat a recuperar la seva identitat més pròpia (“nuesa”), canviant la Confrontació amb els altres per la Comunió amb tothom.    

Dissabte Sant. Any B.

EVANGELI (Marc 16:1-8).
 

Acabat el repòs del dissabte,

Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé

compraren espècies aromàtiques

per anar a ungir el cos de Jesús.

El diumenge, molt de matí,

arribaren al sepulcre a la sortida del sol.

Entre elles preguntaven:

«¿Qui ens farà rodolar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?» Llavors alçaren els ulls

i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.

Era una pedra realment molt grossa.

Entraren al sepulcre,

veieren, assegut a la dreta, un jove vestit de blanc,

i s’esglaiaren.

Ell els diu:

«No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.

Ha ressuscitat, no hi és, aquí.

Mireu el lloc on l’havien posat.

I ara aneu a dir als deixebles i a Pere

que anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu, tal com ell us ho havia dit.»

Elles sortiren del sepulcre i fugiren.

Tremolaven d’esglai i, de por que tenien,

no s’atreviren a dir res a ningú.

32. “Ressuscitar”.     (Ha ressuscitat, no hi és aquí).

Tenim un problema d’imaginació quan fem servir la paraula “resurrecció”. Solem imaginar la resurrecció per contrast amb la mort. Imaginem que ressuscitar significa sortir de la mort per retornar a la vida.

Entenem la mort com el contrari de la vida, i la resurrecció com el contrari de la mort. D’aquesta manera, la imaginació ens és un obstacle per entendre allò que volen dir els Evangelis quan ens parlen de resurrecció.

En part, els Evangelis s’acomoden a la nostra manera habitual d’imaginar la resurrecció, però també la desborden anant molt més enllà. És cert que també els Evangelis relacionen la resurrecció amb la mort, però després d’oferir-nos una visió canviada de la mort. Per als Evangelis, la mort no és necessàriament el contrari de la vida; ni la resurrecció és el contrari de la mort. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà”. (Mateu 16,25). Els Evangelis ens diuen que la nostra mort pot ser com la “mort” d’una llavor sembrada (Joan 12,24). Aquesta “mort” és el pas (Pasqua) a una nova vida exuberant.

En el llenguatge evangèlic, la mort pot no quedar-se en un simple col·lapse biològic, sinó que pot posar de manifest la totalitat de donació de la nostra pròpia vida. La mort té la magnífica capacitat de fer que la nostra, aparentment, vida perduda sigui, en realitat, la manifestació d'una vida donada plenament.

I aquí és on ens fem la gran pregunta, i els Evangelis ens donen la gran resposta. La pregunta és: ¿La nostra vida donada és rebuda per algú?
La resposta dels Evangelis és clara i contundent: Tota vida donada per amor és rebuda per les mans vivificadores de Déu. I això és el que ens volen dir amb la paraula resurrecció.

Aquesta interacció entre la nostra vida donada i l’acolliment de Déu ens bé visualitzada en la persona de Jesús. “Jesús va cridar amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les teves mans.» I havent dit això, va expirar” (Lluc 23,46).

És sorprenent el diàleg que l’evangelista Lluc posa entre Jesús i un dels Lladres crucificats amb ell:

−«Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne».

−Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís» (Lluc 23,43).

Però els Evangelis expressen tota la experiència humana enfront de la mort. I és cert que, sovint, aquesta experiència està envoltada de foscor. Si l’Evangeli de Lluc ens manifesta l’absoluta confiança de Jesús en el Pare, els Evangelis de Mateu i de Marc expressen més directament el sentiment tràgic de sentir-se abandonat. Una experiència per la que Jesús, cent per cent humà, també va passar. “Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?” (Marc 15:34).

Els dos sentiments pertanyen a l’experiència humana: el sentiment de ser acollit i el sentiment de ser abandonat. Els dos sentiments formen part de l’experiència de Jesús, l’Home.

Però els quatre Evangelis testifiquen que la vida donada de Jesús és acollida pel Pare; i la resurrecció n’és l'experiència clara i decisiva que en fan els deixebles.

L’acolliment del Pare es fa també visible en l’acolliment que fa la Nova Humanitat, representada per “les dones”, i sobretot per Maria Magdalena.
La Nova Humanitat, nascuda dels vincles de comunió fraternal (“església”) visibilitza la resurrecció, entesa com a vivència d’una vida donada i rebuda. La VIDA PLENA té forma de VIDA COMPARTIDA.

Amb la Resurrecció es completa el cercle de la VIDA (que resta sempre obert a qui vulgui entrar-hi): “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava,...” (Joan 13:3).

La fe en la Resurrecció ens porta a superar la idea d’una vida merament individual. No hi ha vida si no és en forma compartida. La que puc considerar “la meva vida” no comença ni acaba en mi, perquè ja existia abans que jo, i continua després de mi. Si la meva aportació és correcta, sóc invitat a participar de l’èxit creixent de la VIDA. Si no, “El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut”. (Mateu 26,24). No és una amenaça sinó una constatació: o existim en la Humanitat, o no existim.

La COMUNITAT és la manifestació (sagrament, en llenguatge tradicional) de la Resurrecció.
Però això també ens ensenya una altra cosa: les relacions de domini són el sagrament de la vida frustrada.