Paraules i Parauletes.
>> Introducció.
ÍNDEX,
i enllaços per ordre alfabètic.
i enllaços per ordre alfabètic.
EVANGELI. (Marc 1,29-39).
En aquell
temps,
Jesús,
sortint de la sinagoga,
se n’anà
amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu.
La sogra
de Simó era al llit amb febre,
i llavors
mateix ho digueren a Jesús.
Ell li va
donar la mà i la va fer llevar,
la febre
li desaparegué
i ella
mateixa els serví a taula.
Al vespre, quan el sol s’havia post,
li
portaren tots els malalts i els endimoniats.
Tota la
ciutat s’havia aplegat davant la porta
i ell va
curar molts malalts de diverses malalties;
va treure
molts dimonis,
i no els
deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc,
es llevà,
se n’anà a un lloc solitari
i s’hi
quedà pregant.
Simó, amb
els seus companys, sortí a buscar-lo.
Quan el
trobaren li digueren:
«Tothom
us està buscant.»
Ell els
digué:
«Anem a
d’altres llocs, als pobles veïns,
i també
hi predicaré,
que
aquesta és la meva missió.»
I anà per
tot Galilea,
predicant
a les sinagogues de cada lloc
i traient els dimonis.
22. "Sortir". (Jesús, sortint de la sinagoga...)
El verb
“sortir”, en les seves diferents formes, té una gran presència en els
Evangelis. En moltíssims casos vol ser com un eco de l’Èxode (Sortida).
El relat que es llegeix aquest diumenge comença amb la “sortida” de la
Sinagoga. Sorprenentment, els manuscrits antics divergeixen en la forma que hi
té el verb sortir: uns el posen en singular (Qui surt és Jesús,
amb els deixebles), altres el posen en plural (Qui surten són els
deixebles, seguint Jesús). Jo no puc tenir opinió pròpia sobre aquest punt
perquè em falten els coneixements necessaris. No obstant −tot i la diferència
de significat segons sigui en singular o plural− penso que, tenint en compte tot
l’Evangeli de Marc, el missatge que es vol donar és clar: la Sinagoga, com
institució, ha estat convertida pels seus responsables (Grans Sacerdots i
Mestres de la Llei) en un àmbit d’esclavitud; és a dir: en una
institució “possessiva” de la qual convé sortir-ne per assolir la Llibertat. Aquest és el manament explícit que Jesús dóna
a l’esperit maligne: “Calla, i surt d’aquest home” (Lluc 4,35 i Marc 1,25). Que,
gramaticalment, el manament no vagi dirigit a l’home posseït sinó a l’esperit maligne,
és per simple coherència conceptual. La “sortida” té per destí la Llibertat;
però no es pot “manar” a algú de ser lliure, perquè la Llibertat neix només de
la llibertat. No s’és lliure “per obediència”! Així, doncs, el manament
és donat directament a l’esperit maligne, però és per indicar al
“posseït” que, per “des-posseir-se”, ha de sortir de l’àmbit possessiu en què ha acceptat d’estar.
Quan l’evangeli diu “sortint de la sinagoga” es refereix a que, amb Jesús com un nou Moisès, els deixebles, inclòs el nou “desposseït”, surten de la Sinagoga per anar a casa dels "germans" Simó i Andreu.
Quan l’evangeli diu “sortint de la sinagoga” es refereix a que, amb Jesús com un nou Moisès, els deixebles, inclòs el nou “desposseït”, surten de la Sinagoga per anar a casa dels "germans" Simó i Andreu.
Aquesta “casa”
dels germans Simó i Andreu és ben singular. Tot i ser “de Simó i Andreu”, en
els Evangelis representa la casa de la Comunitat
de Jesús on l’activitat normal és el servei mutu, i on Jesús es
troba “a casa”. Serà una casa oberta per a tothom: “Tota la ciutat
s’havia aplegat davant la porta...”. El nou Moisès va congregant-hi la
multitud per al nou Èxode, que ja no consistirà en sortir d’un país
sinó en alliberar-se de les servituds ("ser posseït" i malalties) de
cadascú, començant per la febre que impedia a la sogra de Simó servir a la
Comunitat.
Però la
Comunitat alternativa a la Sinagoga no és pas encara del tot lliure. A part de
la febre, encara no ha superat del tot la inclinació a ser “possessiva”:
“Tothom us està buscant...”. Però Jesús replica: Anem a d’altres llocs, als pobles
veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.
Segons els Evangelis, es podria dir que viure és sortir.
Tota vida comença dintre, posseïda; i "créixer" consistirà en sortir,
desposseir-se, avançar cap a la llibertat. Després, des de la
llibertat, la vida ens porta altra vegada cap als altres per ser-hi fent comunitat.
El recorregut és clar; fer-lo, ja és més complicat. Perquè l’experiència ensenya que també la Comunitat té tendència a tornar-se possessiva. Quan això passa, cal rectificar, o recobrar l’actitud d’èxode.
El recorregut és clar; fer-lo, ja és més complicat. Perquè l’experiència ensenya que també la Comunitat té tendència a tornar-se possessiva. Quan això passa, cal rectificar, o recobrar l’actitud d’èxode.
Tot èxode, vist des d’una mentalitat possessiva,
serà jutjat com una infidelitat. Però no ho és en absolut, perquè tota Comunitat autèntica
ha de tenir com horitzó la Comunitat universal en la qual no hi quedi ni
rastre de “sentiment possessiu”.
El gran Èxode que avui
està experimentant l’Església en els països de tradició cristiana potser sigui
una reacció a l’actitud possessiva que s’hi havia instal·lat. Molts,
segons diuen ells mateixos, han sortit de l’Església per a ser més
lliures. Enhorabona, si ho han aconseguit. Amb el seu èxode ajuden a la
resta a retrobar el missatge de l’Evangeli. Les Esglésies cristianes, o
som llavor de llibertat, o fem nosa en el nostre món, ja prou complicat en si mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada