diumenge, 8 de febrer del 2015

6è diumenge de durant l'any B




Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Marc 1,40-45).

En aquell temps,
es presentà a Jesús un leprós,
s’agenollà i li digué, suplicant-lo:
«Si voleu, em podeu purificar.»
Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué:
«Sí que ho vull: queda pur.»
A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur.

Tot seguit Jesús el va fer marxar,
després de recomanar-li seriosament
de no dir-ho a ningú,
sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot,
oferir per la seva purificació
el que Moisès havia ordenat
i certificar que ja era pur.

Però ell, així que se n’anà,
començà de proclamar-ho davant la gent
i de fer-ho conèixer pertot arreu,
tant, que Jesús ja no podia
entrar manifestament als pobles
i havia de quedar-se a fora,
en llocs despoblats.
Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.


23. “Tocar”. (Jesús, compadit, el tocà amb la mà...).
El tacte és el sentit de la comunicació personal més directa. El contacte entre persones posa, d’alguna manera en comú les seves vides. Si hi ha bondat, el contacte comunica bondat. Si hi ha malícia, el contacte comunica malícia.
Amb el tacte transmetem l’amor o l’odi, la valoració de l’altre o el menyspreu per a ell. Amb el tacte estimem o violem.
En la Llei jueva, si hi ha contacte amb una persona legalment impura, l’altra persona queda també contagiada. La impuresa guanya. Les lleis sobre la impuresa trencaven la convivència. Només els sacerdots podien alliberar de la impuresa legal. Mentre una persona era legalment impura, se la considerava subjecta a l’esperit impur.
Els Evangelis ens presenten una gran i alliberadora novetat: l’home Jesús, no sacerdot, és ple d’Esperit Sant. L’Esperit Sant és més fort que l’esperit impur. Quan Jesús “toca” un impur, “guanya” l’Esperit Sant. Només cal una cosa: creure. Creure que l’Home ha rebut l’Esperit Sant, la plenitud del qual veiem manifestada en l’home Jesús. La impuresa del leprós no contagia Jesús sinó que “guanya” la força salvadora de Jesús i passa al leprós, que es posa immediatament bo.
La Llei sobre la impuresa és fruit de manca de fe. “Déu veié que tot el que havia creat era bo” es diu ja en el primer capítol de la Bíblia (Gènesi 1:31). La impuresa, feta Llei, neix de la por als altres, d’un pervers sentiment de superioritat, de voler decidir per als altres què està bé i què està malament.
Tocant el leprós amb la mà, Jesús el torna a connectar amb la Humanitat. L’humanitza. L’Home ha nascut de l’alè de vida de Déu mateix. Després de ser modelat amb pols de la terra, “li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2:7). Això no s’ha d’entendre com un llenguatge científic, sinó com un relat literari per expressar l’experiència humana des de la fe. 
I des de la justícia: perquè tots els homes tenim la mateixa dignitat. La divisió entre purs i impurs és una injustícia feta des de situacions de privilegi.
En la cultura occidental el sentit del tacte sovint és vist amb malfiança. Als inicis del Cristianisme, el missatge de Jesús va prendre, com a llenguatge, la Cultura del moment, marcada pel Neoplatonisme. El Neoplatonisme té una arrel dualista: contraposa “esperit” i “matèria”. L’esperit seria bo i noble; la matèria seria corruptible i innoble. I la vocació de cadascú seria dominar la matèria per alliberar l’esperit. Aquesta mentalitat dualista, encara que mai acceptada oficialment, es va infiltrar fortament en l’espiritualitat occidental vehiculada pel Cristianisme. El Tacte hi era considerat massa lligat a la matèria. No ha tingut la sort de la Vista i de l’Oïda, més “espirituals” per la seva capacitat de captar la bellesa.
En canvi en els Evangelis, el sentit del Tacte és fonamental. “Li van portar tots els malalts i li demanaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats” (Mateu 14:36.  Marc 3:10; 6:56.  Lluc 6:19. Fins i tot els difunts, tocats per Jesús, recobren la vida (Lluc 7:14).
Un gest especialment significatiu és imposar les mans per transmetre a una altra persona la pròpia “força”. Jesús imposa les mans als nens i als malalts (Mateu 19:13; Marc 6:5; Lluc 4:40). Un gest màgic? No. És llenguatge de comunió.

A través del tacte s’expressa l’amor humanitzador, però també l’odi deshumanitzador. Jesús rep el petó de Judes, tràgica al·legoria de tota la traïdoria de què és capaç l’ésser humà. “¿Amb un bes traeixes el Fill de l'home?” En Jesús, els Evangelis ens presenten l’Home escopit, bufetejat, assotat, torturat fins a la aniquilació, si fos possible. Però l’esperit maligne, nascut d’una perversió de l’esperit que Déu ha alenat en l’Home, de cap manera pot acabar vencent. Sí que ho vull: queda pur. A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada