EVANGELI. (Marc 1,21-28).
A
Cafar-Naüm
Jesús anà
en dissabte a la sinagoga i ensenyava.
La gent
s’estranyava de la seva manera d’ensenyar,
perquè no
ho feia com els mestres de la llei,
sinó amb
autoritat.
En
aquella sinagoga hi havia
un home
posseït d’un esperit maligne
que es
posà a cridar:
«Per què
et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?
Has
vingut a destruir-nos?
Ja sé
prou qui ets: ets el Sant de Déu.»
Però
Jesús el reprengué i li digué:
«Calla i
surt d’aquest home.»
Llavors
l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït,
llançà un
gran xiscle i en va sortir.
Tots
quedaren intrigats
i es
preguntaven entre ells:
Què vol
dir això?
Ensenya
amb autoritat una doctrina nova,
fins i
tot mana els esperits malignes,
i
l’obeeixen.»
I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de
Galilea.
Com Moisès,
rebuda la missió d’alliberar el seu Poble, va presentar-se al poderós faraó per
comunicar-li el projecte alliberador de Déu, també Jesús es presenta a
la Sinagoga de Cafarnaüm, la més poderosa de la regió. I, així com Moisès va
topar amb la reacció contrària del faraó, també Jesús topa amb la reacció
contrària de la Sinagoga, que replica per boca de l’home posseït d’un
esperit maligne: “Has vingut a destruir-nos?” (Marc 1,24). El xoc és directe. Però,
com ja havia anunciat Joan Baptista, Jesús és el més fort (Marc 1,7), com també ho
era Moisès en relació al faraó. El Poble d’Israel, gràcies a la “força” de Moisès
(la Paraula de Déu), va sortir efectivament del País on era esclau; i l'home posseït és alliberat per Jesús.
¿Què significa
“estar posseït d’un esperit maligne”?
No hem d’imaginar com si pul·lulessin per l’espai esperits o fantasmes que es poden ficar dintre nostre quan respirem o obrim la boca... Es tracta de l’escenificació d’una situació en què la persona no és ben bé ella mateixa, sinó que està dominada per una força interioritzada que no sap controlar, o per alguna debilitat acceptada que no sap superar.
Ho explicaré amb un exemple (que és només aproximat):
Amb motiu de la concessió de la pilota d’or a un jugador del Barça, un company em va comentar: Això és molt perillós, perquè pot enfonsar un jugador. I em va confiar una vivència seva. Em digué: Jo de petit, al pati de l’escola, jugava molt a futbol. Els equips es feien indicant als dos més bons que estriessin alternativament els jugadors que volien. Així sortien dos equips força equilibrats. Un dia em van dir que estriés jo, perquè era el millor. Ho vaig fer, és clar. Però aquell dia no vaig fer cap gol. Al pati de l’escola, amb pilota petita de goma, podia fer 3 ó 4 gols!... Doncs aquell dia no en vaig fer cap. Recordo la meva incomoditat: era com si no fos jo que jugava... Quan tenia la pilota la passava de seguida perquè no estava segur de jugar-la “com el millor”. Vaig perdre l’espontaneïtat del joc. Es veu que no tinc fusta de líder... No suportava el “pes” que m’havien posat a sobre.
Per això trobo perillós això de donar pilotes d’or, sobretot si es tracta de jugadors joves.
No hem d’imaginar com si pul·lulessin per l’espai esperits o fantasmes que es poden ficar dintre nostre quan respirem o obrim la boca... Es tracta de l’escenificació d’una situació en què la persona no és ben bé ella mateixa, sinó que està dominada per una força interioritzada que no sap controlar, o per alguna debilitat acceptada que no sap superar.
Ho explicaré amb un exemple (que és només aproximat):
Amb motiu de la concessió de la pilota d’or a un jugador del Barça, un company em va comentar: Això és molt perillós, perquè pot enfonsar un jugador. I em va confiar una vivència seva. Em digué: Jo de petit, al pati de l’escola, jugava molt a futbol. Els equips es feien indicant als dos més bons que estriessin alternativament els jugadors que volien. Així sortien dos equips força equilibrats. Un dia em van dir que estriés jo, perquè era el millor. Ho vaig fer, és clar. Però aquell dia no vaig fer cap gol. Al pati de l’escola, amb pilota petita de goma, podia fer 3 ó 4 gols!... Doncs aquell dia no en vaig fer cap. Recordo la meva incomoditat: era com si no fos jo que jugava... Quan tenia la pilota la passava de seguida perquè no estava segur de jugar-la “com el millor”. Vaig perdre l’espontaneïtat del joc. Es veu que no tinc fusta de líder... No suportava el “pes” que m’havien posat a sobre.
Per això trobo perillós això de donar pilotes d’or, sobretot si es tracta de jugadors joves.
L’esperit
possessiu és una cosa semblant a això que li va passar al meu amic. Els
seus companys, sense voler i sense ser-ne conscients, havien activat en ell
unes limitacions que “dormien” dintre seu: inseguretat; por a decebre;
timidesa...
¿En el relat
que hem llegit, què és allò que “posseeix” a l’home de la Sinagoga?
La contraposició entre la manera d’ensenyar dels mestres de la Llei i la de Jesús, suggereix que es tracta de la Llei. Una Llei que havia de ser humanitzadora, però que havia esdevingut possessiva, activant la por i la inseguretat dels fidels. Per això el Posseït no suporta l’acció alliberadora de Jesús (de l’Home).
La solució que “imposa” Jesús és ben simple: Surt!
Aquesta paraula va dirigida al posseïdor, però és per a l’home posseït. És a ell que es diu: Surt! Surt de l’àmbit de la Llei.
Com n’és d’actual, aquest
relat! Quanta Llei posseïdora! Quant d’esperit maligne generat en
nosaltres per assumir tanta Llei o tantes lleis de tota classe:
religioses, polítiques, econòmiques, culturals, identitàries, ideològiques,...!
Quanta “possessió” està sofrint la Humanitat, aquí, allà i més enllà! La contraposició entre la manera d’ensenyar dels mestres de la Llei i la de Jesús, suggereix que es tracta de la Llei. Una Llei que havia de ser humanitzadora, però que havia esdevingut possessiva, activant la por i la inseguretat dels fidels. Per això el Posseït no suporta l’acció alliberadora de Jesús (de l’Home).
La solució que “imposa” Jesús és ben simple: Surt!
Aquesta paraula va dirigida al posseïdor, però és per a l’home posseït. És a ell que es diu: Surt! Surt de l’àmbit de la Llei.
En la Història humana, la nostra progressiva Humanització està essent retardada per excessives obediències i per massa poques desobediències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada