diumenge, 21 de desembre del 2014

Festa Sagrada Família. B. Senyera. 84 anys



Paraules i Parauletes.


EVANGELI. (Lluc 2,22-40).
Passats els dies que manava la Llei de Moisès
referent a la purificació,
els pares de Jesús el portaren a Jerusalem
per presentar-lo al Senyor,
complint el que prescriu la Llei,
que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.
També havien d’oferir en sacrifici
«un parell de tórtores o dos colomins»,
com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem
un home que es deia Simeó.
Era un home just i pietós,
que esperava l’hora en què Israel seria consolat,
i tenia en ell l’Esperit Sant.
En una revelació,
l’Esperit Sant li havia promès
que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,
i quan els pares entraven amb el nen Jesús,
per complir en ell el que era costum segons la Llei,
Simeó el prengué en braços
i beneí Déu dient:
«Ara, Senyor,
deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,
com li havíeu promès.
Els meus ulls han vist el Salvador
que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;
llum que es reveli a les nacions,
glòria d’Israel, el vostre poble.»

El seu pare i la seva mare estaven meravellats
d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los
i digué a Maria, la seva mare:
«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel
i molts d’altres s’alcin;
serà una senyera combatuda,
i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;
així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,
Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.
Era d’edat molt avançada:
havia viscut set anys amb el seu marit,
però havia quedat vídua fins aleshores,
als vuitanta-quatre anys.
Mai no es movia del temple,
dedicada nit i dia al culte de Déu
amb dejunis i oracions.
Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,
donava gràcies a Déu
i parlava del nen a tots els qui esperaven
el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,
se’n tornaren a Galilea,
al seu poble de Natzaret.
El noi creixia i es feia fort,
era entenimentat
i Déu li havia donat el seu favor.


“Senyera”.  “84 anys”.
10. Senyera. (Aquest noi... serà una senyera combatuda).
Senyera ve de senya, i significa el signe d’un Poble o d’una manera de ser. Sovint s’aixeca enlaire perquè sigui ben visible per a tothom. Quant més enlaire estigui una senyera, més combatuda serà per aquells que no accepten allò que representa.

De diferents maneres els Evangelis ens presenten Jesús com la senyera de la plenitud humana. Serà una senyera aixecada enlaire al moment de la seva crucifixió, i amb un rètol clar: “Jesús Natzarè, rei dels Jueus” (Joan 19:20). L’evangeli de Lluc (23:35) recalca que, al moment de la crucifixió, el Poble era allà, mirant-s’ho. L’evangeli de Joan 3,14 posa en boca del mateix Jesús aquestes paraules: Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna.
En el relat que hem llegit avui, Simeó anuncia, interpretant-la, la crucifixió de Jesús. Jesús, enlairat a la Creu, és per a uns senyera que els mostra la realitat profunda de l’Home. Però, per als representants del Poder (el Poder és el contra-Home) és una senyera combatuda. Home i Poder visualitzen dues maneres contràries de ser: a la Creu, Jesús “exhibeix” que l’Home arriba a ser plenament humà donant la vida; en canvi per als Poderosos, la Creu és el resultat d’una sentència. Ho fan dir al Poble: “Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei (aquest home) ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu” (Joan 19,7).

La Creu, sobre el Calvari, és la senyera que permet a tothom saber de quina part està: amb l’Home o contra l’Home. Estem contra l’Home sempre que intentem sotmetre algú a les nostres senyeres: el Poder, el Diner, la Llei, la Nació, l’Ordre, ...

11. 84 anys. (... havia quedat vídua fins aleshores, als 84 anys).
Tots sabem que, sobretot en les cultures antigues (quan eren poques les ocasions en què s’havia de fer ús de l’exactitud), els números eren utilitzats per expressar situacions de la vida personal o col·lectiva. Per exemple: el número “7” s’usava per indicar una plenitud no definitiva, perquè feia pensar en la “setmana”, que era un període de temps força apte per fer i acabar una obra (com en el Relat de la Creació. Gènesi 1,1-31).
Entre els israelites, també el número “12” estava carregat de simbolisme, per allò de les 12 Tribus que formaven el Poble d’Israel.
El relat d’avui parla de la profetessa Anna, i fa notar que, després de viure 7 anys casada, s’havia quedat viuda fins aleshores, als 84 anys.
84 vol dir 7 vegades 12. Aquest resultat indica també ancianitat, perquè 84 anys, sobretot en aquell temps, eren molts anys! Recalcant aquesta ancianitat amb el número 84, el relat converteix aquesta profetessa en una personificació de la situació d’Israel quan va néixer Jesús. No es diu que Anna (Israel) tingués fills, a pesar d’haver estat casada 7 anys, però s’insisteix que estava dedicada nit i dia al culte de Déu, no pas amb sacrificis com els sacerdots, sinó amb dejunis i pregàries. Apareix com a experta en esperança. Davant Jesús, com si fos el seu fill,
donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.
¿De què havia de ser redimida, Jerusalem? Els 7 anys de matrimoni són una al·lusió directa a l’Aliança de Déu amb Israel. Una aliança que s’havia trencat. Durant molt temps, la comunitat d’Israel havia com "enviudat", a pesar de “disposar” del Temple, els representants del qual no apareixen aquí per res perquè per comptes de ser servidors del Temple, se n’havien fet amos. Però ara, per als fidels a l’esperança d’Israel, l’Infant que tenen davant és el senyal (la senyera) que l’Aliança està a punt de ser renovada. Amb la renovació, Israel acompleix el seu temps (7 x 12) i la nova aliança queda oberta a tots els homes. “Llum que es reveli a les nacions”. 
Amb els dos ancians del relat d’avui, Israel acompleix la seva missió en la Humanitat. Amb ells, acaba el temps d’Israel i comença el temps de la Humanitat (que inclou Israel). “Glòria d’Israel el vostre Poble”.
Dit amb paraules d’avui:
Cada Poble, d’una manera o altra, se sent elegit per Déu, i va prenent consciència de la seva identitat fins que arriba un moment en què aquesta
identitat és entesa com la seva aportació específica a la Humanitat.
En la Humanitat i fent Humanitat, cada Poble troba i descobreix la plenitud de si mateix.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada