EVANGELI. (Joan 1:18).
(NOTA: En blau, allò que correspon a la versió
llarga).
Al principi ja existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu
i la Paraula era Déu.
Era, doncs, amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l’existència,
i res del que ha vingut a existir
no hi ha vingut sense ell.
Tenia en ell la Vida,
i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor,
però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable,
la que, en venir al món,
il·lumina tots els homes.
Era present al món,
al món que li deu l’existència,
però el món no l’ha reconegut.
Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit.
Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els concedeix poder de ser fills de Déu.
No són nascuts per descendència de sang,
ni per voler d’un pare
o pel voler humà,
sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i hem contemplat la seva glòria,
que li pertoca com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi
m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre
gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat
ens ha vingut per Jesucrist.
Déu, ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic,
que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.
“Déu”. “Paraula”.
“Déu”. (La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu).
Quan fem servir la paraula “Déu” no parlem “de Déu” sinó “de nosaltres”.
Els humans, al mateix temps que ens sentim existents, sentim també que no som
la font de la nostra existència. Experimentem que som, però que podríem no ser. Dit
d’una manera gràfica: la nostra realitat està
feta també de buit. I el
concepte Déu és d’alguna manera el contrapunt d’aquest nostre buit
existencial. (El “Déu tapaforats” és una creació nostra, però això no vol
dir que el “forat” no sigui autèntic).
Com que cada un de nosaltres experimenta diferentment el seu buit,
també la paraula “Déu” té un significat diferent en cada persona que la fa
servir. Més encara: experimentem el nostre buit diferentment segons les
circumstàncies de la vida. Això fa que, per a cada persona concreta, la paraula
“Déu” tingui significats molts diferents segons el moment en què viu.
No ens ha d’estranyar, doncs, que unes vegades sentim “Déu” com el gran present i d’altres com el gran absent; unes vegades com l’amic, i d’altres com l’enemic. Unes vegades és resposta i d’altres és pregunta. A vegades és problema i d’altres és solució...
Els qui afirmen que “creuen en Déu” poden voler dir que experimenten la "vida" com una realitat oberta, no absoluta en si mateixa. Els qui afirmen que “no creuen en Déu”, segurament no volen dir que entenguin la vida com una realitat tancada. El més probable és que simplement refusin les “concrecions” dels qui afirmen que hi creuen. Hi ha ateus amb una fe tan profunda i autèntica com pugui ser la fe dels creients, com segurament manifesta el magnífic Cant Espiritual, de Josep Palau i Fabre.
Allò que diferencia les persones no és el seu llenguatge “sobre Déu” (si existeix o no) sinó la seva actitud oberta o tancada davant la Realitat.
Per a cada un de nosaltres, aquesta obertura o tancament s’actuen quan ens trobem davant d’una altra PERSONA, sigui gran o petita, important o insignificant. Si davant d’una altra persona deixo de ser un absolut i em sento relatiu a ella; si no la sotmeto a la meva realitat sinó que li respecto la seva; si no la jutjo sinó que l’acullo tal com és, aleshores manifesto una actitud oberta.
No ens ha d’estranyar, doncs, que unes vegades sentim “Déu” com el gran present i d’altres com el gran absent; unes vegades com l’amic, i d’altres com l’enemic. Unes vegades és resposta i d’altres és pregunta. A vegades és problema i d’altres és solució...
Els qui afirmen que “creuen en Déu” poden voler dir que experimenten la "vida" com una realitat oberta, no absoluta en si mateixa. Els qui afirmen que “no creuen en Déu”, segurament no volen dir que entenguin la vida com una realitat tancada. El més probable és que simplement refusin les “concrecions” dels qui afirmen que hi creuen. Hi ha ateus amb una fe tan profunda i autèntica com pugui ser la fe dels creients, com segurament manifesta el magnífic Cant Espiritual, de Josep Palau i Fabre.
Allò que diferencia les persones no és el seu llenguatge “sobre Déu” (si existeix o no) sinó la seva actitud oberta o tancada davant la Realitat.
Per a cada un de nosaltres, aquesta obertura o tancament s’actuen quan ens trobem davant d’una altra PERSONA, sigui gran o petita, important o insignificant. Si davant d’una altra persona deixo de ser un absolut i em sento relatiu a ella; si no la sotmeto a la meva realitat sinó que li respecto la seva; si no la jutjo sinó que l’acullo tal com és, aleshores manifesto una actitud oberta.
La Bíblia ens ofereix diferents paraules per parlar “de Déu”, segons
l’experiència que, en cada moment, Israel tenia de si mateix com a Poble.
Jesús de Natzaret, que en els Evangelis encarna la plenitud de la vocació d’Israel i de la Humanitat, experimenta “Déu” com a Pare. Abans de Jesús, Déu era sobretot “Jahvé” (“el qui hi és”). També a vegades és anomenat “Elohim”, que significa, més o menys “Les forces primigènies que es fan presents” o les “Energies originàries experimentables”. Un concepte que avui torna, possiblement com a reacció a l’excessiva “objectivació” en què han caigut sovint les grans Religions teistes.
Jesús de Natzaret, que en els Evangelis encarna la plenitud de la vocació d’Israel i de la Humanitat, experimenta “Déu” com a Pare. Abans de Jesús, Déu era sobretot “Jahvé” (“el qui hi és”). També a vegades és anomenat “Elohim”, que significa, més o menys “Les forces primigènies que es fan presents” o les “Energies originàries experimentables”. Un concepte que avui torna, possiblement com a reacció a l’excessiva “objectivació” en què han caigut sovint les grans Religions teistes.
L’objectivació de Déu és el gran perill dels creients.
En aquest punt, cal admirar la saviesa dels tres primers famosos 10
Manaments (Èxode 20:1ss i Deuteronomi 5:5ss) El primer i el segon prohibeixen estrictament considerar “Déu” cap cosa objectiva, observable, definible o imaginable, sigui llunyana
com els astres, o pròxima com la fecunditat de la Vida. Cap cosa és “Déu”. I,
en relació al concepte “Déu” que els humans necessàriament ens fem, es
prohibeix fer-se’n cap imatge, o "utilitzar-lo" en les nostres
relacions amb els altres.
Per això, en una societat marcada per relacions de domini i servitud, ningú pot considerar-se o ser considerat “diví”, representant de Déu o encarnació de Déu; ni fer-se respectar, obeir, témer o venerar com a tal.
Com a concreció pràctica d’això, el Tercer manament mana que almenys un dia a la setmana sigui de descans per a tothom (sàbat). En "dissabte" cap amo ha de fer treballar els esclaus (ni els seus bous ni els seus ases!); ni cap criat ha de servir els (seus?) amos.
Almenys un dia a la setmana s’ha de viure la llibertat, perquè el “Déu únic”, invisible i inefable, només pot ser servit en la llibertat.
Per això, en una societat marcada per relacions de domini i servitud, ningú pot considerar-se o ser considerat “diví”, representant de Déu o encarnació de Déu; ni fer-se respectar, obeir, témer o venerar com a tal.
Com a concreció pràctica d’això, el Tercer manament mana que almenys un dia a la setmana sigui de descans per a tothom (sàbat). En "dissabte" cap amo ha de fer treballar els esclaus (ni els seus bous ni els seus ases!); ni cap criat ha de servir els (seus?) amos.
Almenys un dia a la setmana s’ha de viure la llibertat, perquè el “Déu únic”, invisible i inefable, només pot ser servit en la llibertat.
“Paraula”. (Al principi ja existia el qui és la Paraula).
Però el Déu invisible s’ha fet Paraula. “Paraula” tradueix
l’original grec “Logos”. Logos té
un significat més ric que paraula. Per traduir-ho bé s’hi hauria
d’afegir la idea de “projecte”. Logos significaria un “projecte dit” o
un “projecte fet paraula”. És a dir: un projecte pronunciat, decidit
o iniciat. (Joan 1,1ss).
El començament del Quart Evangeli es podrien traduir així: A l’inici de tot hi ha el Projecte que està en marxa. També es podria dir al revés: Tot allò que existeix ve d’un Projecte iniciat.
El començament del Quart Evangeli es podrien traduir així: A l’inici de tot hi ha el Projecte que està en marxa. També es podria dir al revés: Tot allò que existeix ve d’un Projecte iniciat.
Els humans experimentem la nostra
vida com un fluir. Si fóssim riu, diríem: A l’inici de tot hi ha la Font que raja.
Però això és només la meitat del
que diu l’expressió solemne i sorprenent amb què comença el Quart Evangeli.
L’altra meitat resulta quasi escandalosa: la Paraula era Déu. És a dir: el
Projecte pronunciat era Déu. Ajuntant les dues parts tindríem: Tot
comença amb un Projecte de Déu, i Déu era el Projecte. Tot comença en Déu
(Pare) que "projecta" Déu engendrat (Fill).
Al principi existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu
i la Paraula era Déu.
Tornant al simbolisme del riu,
podríem dir:
A
l’inici de tot existia la Font.
Fluïm de la Font,
i som cridats a fer-nos Font.
Fluïm de la Font,
i som cridats a fer-nos Font.
Així s’expressa la gran meravella
de la Vida humana; i també el seu perill més
gran. Som fruit de la Paraula i estem cridats a fer-nos paraula. Però
cada un de nosaltres haurà de vèncer la temptació de dir la paraula
inicial per als altres. És a dir: cal vèncer la temptació de substituir
el Projecte de Déu pel nostre projecte sobre persones que,
d’alguna manera, puguin dependre de nosaltres.
Com ens adverteix el llibre del Gènesi, experimentem la temptació de voler ser “com déus” per als altres. Caiem en aquesta temptació cada vegada que mengem del fruit de l’Arbre de la ciència del Be i del Mal (Gènesi 2:17ss); és a dir: cada vegada que pretenem ser la norma (la paraula) que decideix per als altres què està bé i què està malament. I l’advertiment és seriós: “El dia que mengis del fruit d’aquest "arbre", moriràs”.
Com ens adverteix el llibre del Gènesi, experimentem la temptació de voler ser “com déus” per als altres. Caiem en aquesta temptació cada vegada que mengem del fruit de l’Arbre de la ciència del Be i del Mal (Gènesi 2:17ss); és a dir: cada vegada que pretenem ser la norma (la paraula) que decideix per als altres què està bé i què està malament. I l’advertiment és seriós: “El dia que mengis del fruit d’aquest "arbre", moriràs”.
La Història de la Humanitat corrobora tràgicament la realitat d’aquest advertiment! Quan un home es fa paraula que s’imposa, de seguida apareix l’esclavitud i la mort. Quanta mort no han generat les paraules (sentències) humanes! Quanta mort no ha generat l’obediència a paraules (lleis) humanes!
La comunió fa Humanitat. Una Humanitat “projectada” per a ser Déu engendrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada